Quantes vegades has esborrat una foto perquè “no et veies bé”? O has sentit que valies més quan algú et deia que estaves bonica?

No estàs sola. Vivim envoltades de missatges que ens fan creure que el nostre valor depén d’agradar, d’atraure, d’encaixar en un ideal de bellesa que mai es complix del tot. Des de molt jóvens ens ensenyen que “ser bonica” és sinònim d’èxit, i que, si els xics ens miren, ens comenten o ens trien, llavors estem “fent alguna cosa bé”.

La tirania de la bellesa poques vegades s’imposa amb crits: es va colant pels detalls. En el comentari aparentment inofensiu, en la comparació constant, en la idea que hem d’estar “a l’altura” d’una mirada que quasi sempre és masculina. Ens fa competir, comparar-nos i esforçar-nos per resultar desitjables, com si l’atenció dels xics fora una espècie de medalla invisible.

Laura coneixia bé eixa sensació.
Li agradava arreglar-se, però en el fons, no el feia només per a sentir-se bé, sinó per a ser vista en xarxes socials. Si rebia molts likes o comentaris de “bonica”, el dia millorava. Si no hi havia reaccions, tot es tornava grisa. La seua autoestima pujava o baixava al ritme dels missatges, els emojis o els silencis. La seua autoestima depenia de l’aprovació i opinió d’altres persones i, especialment, del que opinara la seua parella.

Al principi no el veia com un problema. Només volia sentir-se especial, com si la validació externa fora una confirmació del seu valor. Però amb el temps, eixa dependència va començar a pesar-li: ja no gaudia d’arreglar-se, sinó que ho vivia com una obligació. Com si cada foto, cada eixida, cada gest estiguera sent avaluat. Fins que va conéixer a Sara.

Sara, mai va ser la que més s’arreglava ni la que més likes rebia, però tenia alguna cosa que brillava més que qualsevol filtre: una seguretat serena, difícil de fingir.

No era que no li importara la seua imatge, però no estava obsessionada amb la bellesa, i la majoria de vegades el seu aspecte era natural i la seua manera de vestir còmoda i senzilla. I si alguna vegada es maquillava era perquè li divertia. Si es vestia bé, era perquè li agradava el que veia en l’espill, no perquè esperara aprovació. Quan algú feia un comentari sobre el seu cos o la seua manera de vestir, somreia i continuava parlant del que li interessava. No necessitava l’aprovació d’algú per a sentir-se valuosa.

Després de conéixer-la a fons, Laura es va quedar pensant. Es va adonar que portava massa temps competint amb altres xiques, comparant-se, obsessionada amb la moda, l’estètica, amb encaixar en un motle impossible. Havia oblidat preguntar-se: Qui soc jo? Què m’agrada de veritat? Quines coses em fan sentir bé amb mi mateixa més enllà de la pantalla? Què és el que em permetrà ser propietària de la meua vida i les meues decisions i no viure només per a agradar als altres?

La dependència de l’aprovació externa, sobretot la masculina, pot semblar inofensiva, però sovint obri la porta a relacions desequilibrades. Quan una xica sent que el seu valor depén del que ell opine, és més fàcil que tolere comentaris, crítiques o actituds que no li fan bé. El que comença com a desig d’agradar es convertix, sense adonar-se, en por de decebre.

La història de Laura és la de moltes adolescents atrapades en la tirania estètica i en la busca constant d’admiració. El risc és clar: quan creiem que el nostre valor depén d’agradar a uns altres, ens tornem vulnerables a la pressió, la manipulació i les relacions tòxiques.

Trencar amb eixa tirania no significa deixar de cuidar-te ni renunciar al teu estil. Significa fer-ho des del benestar i la comoditat, no des de la pressió i l’esclavitud d’hores de dedicaciói gastos. Significa poder mirar-te a l’espill sense pensar en qui et veurà després. Significa cuidar-te per a tu, cultivar una autoestima real basada en l’acceptació, en els projectes propis, en els vincles sans i en la capacitat de posar límits.

Voler-te no és vanitat: és autonomia.
I en un món que insistix que les xiques han d’agradar, agradar-te a tu mateixa és un acte de rebel·lia.

 

No està mal ser bella…el que sí està malament és l’obligació de ser-ho (Susan Sontag)