Clara no solia esperar amb ganes l’inici del curs, però enguany hi havia una cosa distinta. Durant un intensiu d’anglés al juliol, va conéixer a Sergio. Van començar a parlar per casualitat en un descans, entre acudits i recomanacions de sèries. Ell li va demanar el seu Instagram. Eixa mateixa vesprada li va escriure:
“Vas arribar bé?”
Des de llavors no van deixar de parlar. Memes, cançons, àudios de matinada. Reien per qualsevol cosa. A vegades, Clara s’adormia amb el mòbil a la mà, somrient. Encara que no es coneixien molt en persona, sentia que estaven connectats.
Al setembre, en tornar a l’institut, Clara portava els seus cascos amb la playlist que ell li va manar. Mirava el mòbil més del normal, esperant un missatge seu en cada descans. Però amb el temps, alguna cosa va començar a incomodar-la.
Un dia, va pujar una història amb la seua millor amiga. A l’estona, Sergio li va escriure: “I eixe abraç?”. Ella va riure i li va explicar que eren amigues de tota la vida. Ell va respondre amb un emoji rar i es va desconnectar. Després van venir més frases així:
“No m’agrada com et parla este xic”, “Podries haver-me avisat que eixies”.
Al principi, Clara pensava que era perquè li importava. Però cada vegada que no responia de seguida, ell enviava diversos missatges seguits.
“On estàs?”, “Amb qui?”, “Val, ja veig…”
Una vesprada, li va demanar una foto. “Només per a mi, gens rar. Però em faria il·lusió”. Clara va dubtar. Va dir que no se sentia còmoda. Ell va insistir. L’endemà, no li va parlar. I quan per fi va respondre, va anar amb un sol missatge:
“Vaig pensar que confiaves en mi”.
Clara es va sentir malament. Li va donar tornades tot el dia. Era culpa seua? L’estava exagerant? Això era afecte?
L’endemà, li ho va explicar a Laura. Al descans, assegudes en un banc, ho va deixar anar tot. Laura només va dir: “Quan algú et vol, no et fa sentir culpable per posar límits”.
Eixa vesprada, després d’acomiadar-se, Clara va bloquejar a Sergio. No va ser fàcil, però tampoc tan difícil com imaginava. Va respirar profund. Va sentir pau.
Una setmana després, un xic de l’institut li va preguntar si volia apuntar-se al grup de música. Ella va acceptar. Li abellia cantar una altra vegada. No era que començara una cosa nova amb ell, sinó que tornava a començar amb ella.