Laura sempre havia somiat amb un estiu de pel·lícula. D’estos que veus en les sèries: platja, nits amb amigues, riures interminables i el primer gran amor. I durant un temps, va creure que el vivia.

Tot va començar quan va conéixer a Marcos en una festa de fi de curs. Ell es va acostar amb este somriure una mica tímid i un munt de frases que semblaven tretes d’un llibre romàntic. Li deia que era distinta, que ningú la mirava com ell. Quan van començar a eixir, Laura es va sentir especial, única. Com si per fi algú la vera de veritat.

Els primers dies van ser increïbles. Marcos li enviava missatges de bon dia, passaven hores xarrant, feien plans d’estiu. Laura va pensar que això era el que significava estar enamorada. Que era normal voler estar tot el temps junts.

Però a poc a poc, alguna cosa va començar a canviar. Al principi van ser xicotets comentaris que Laura no va voler veure.

Per què puges estes fotos amb les teues amigues? —li va preguntar una vesprada—. Saps que em molesta que et vegen així.

Eixiràs una altra vegada? Jo pensava que preferies estar amb mi.

Després, van arribar els retrets. Si Laura no contestava a l’instant, Marcos es posava seriós. Si eixia sense avisar cada detall, s’enfadava. Una nit, mentre Laura sopava amb la seua família, va veure que li havia escrit més de vint missatges seguits. Alguns deien “et trobe a faltar”, però altres ja sonaven distints: Segur que estàs amb un altre. Si em volgueres de veritat, no em faries això. Sempre haig d’estar preocupant-me per tu.

Laura va començar a sentir que tot el que feia estava malament. Que si es maquillava era per cridar l’atenció. Que si eixia amb les seues amigues era perquè no valorava la seua relació. Que si volia una mica d’espai era perquè no el volia de veritat.

Va deixar d’anar a la piscina perquè a Marcos el molestava que pujara fotos en biquini. Va començar a posar excuses per a no quedar amb les seues amigues. Va esborrar publicacions que abans li feien il·lusió. Va apagar a poc a poc tot el que era ella.

Però dins del seu cap, alguna cosa no quadrava. Cada vegada que mirava el seu reflex en el mirall, sentia un nus en la gola. Per què havia de justificar tot? Per què va començar a tenir por del seu propi mòbil?

Una nit, després d’una altra discussió, Laura es va asseure en el seu llit i es va posar a repassar els missatges dels últims dos mesos. Els “et vull” estaven plens de condicions. L’afecte sempre venia seguit d’un control. Les disculpes arribaven quan ja s’havia sentit culpable per tot. Va ser llavors quan va entendre que allò no era amor. Era control disfressat de preocupació. Era dependència disfressada d’afecte. Era por amb una etiqueta bonica.

Laura va pensar en tot el que estava perdent: el seu estiu, les seues amigues, la seua alegria. I va decidir que no anava a deixar que ningú li ho llevara . Eixa mateixa nit, després d’acomiadar-se d’ell, va bloquejar el xat de Marcos. La mà li tremolava, però en el fons va sentir un alleujament que no recordava des de feia molt.

Parla amb algú de confiança. Busca suport. Taronja Sencera o qualsevol persona adulta en qui confies pot ajudar-te a eixir d’esta espiral.