Les xarxes socials es constitueixen com a plataformes que permeten la creació de perfils personals en el pla virtual, facilitant la comunicació entre persones i grups de persones amb punts d’afinitat comuns. Possibiliten la comunicació instantània i l’intercanvi de continguts, configurant-se com a eines molt útils i de gran potencial.
Encara això, igual que moltes altres eines, és l’ús que fem d’elles el que condiciona la seua utilitat i adequació.
Les xarxes socials són una projecció virtual de la nostra pròpia identitat, de les nostres virtuts i les nostres limitacions. Així doncs, traslladem les nostres inquietuds, creences, posicionaments i pors al pla virtual com una extensió de nosaltres mateix.
D’aquesta manera, personalitats ansioses, insegures, amb baixa autoestima i necessitat excessiva de control, troben en aquest pla un ampli escenari en el qual desplegar les seues creences, invencions i conductes desadaptatives. Les i els adolescents que mantenen relacions amb característiques de toxicitat, tendeixen a transportar i repetir aquestes mancances i desajustaments en la xarxa.
Igual que ocorre fora d’internet, les conductes de control sobre la parella tendeixen a camuflar-se de fals romanticisme i com una mostra d’interés, preocupació, zel i cura mal entesa. Donar les contrasenyes, permetre el rastreig de les nostres interaccions en la xarxa, compartir un mateix perfil, etc., no són manifestacions de confiança. Més prompte, són una cessió de la nostra intimitat i individualitat davant la falta d’autoestima, baix autoconcepte i inseguretats de l’altra persona.
A vegades aquestes cessions es poden entendre com una manera de tractar de posar fi a l’instigament, als interrogatoris, les insistències sobre proves “d’amor” i de“confiança”. Les renúncies a la individualitat busquen acabar amb una sèrie de conductes prèvies basades a responsabilitzar, culpar, acarnissar-se i exigir de forma repetida a la parella.
En el treball diari que realitzem, trobem just el contrari. La necessitat de “proves d’amor”, supeditació i lliurament total no cessen. Si no són adequadament tractades, les necessitats i pensaments d’aquesta mena de personalitats no solen millorar; de fet, poden anar augmentant en intensitat i freqüència, espentant a qui pateix aquest “stalkeig” o aguait a un racó cada vegada més xicotet, desdibuixant la pròpia identitat, la llibertat i l’adequat desenvolupament personal.
A la base d’aquest seguiment, espionatge i instigament no està la persona que ho pateix, sinó elements psicològics d’aquella que ho exerceix i que han de ser treballats. Sense treball personal, qui exerceix control tendirà a repetir-lo amb la seua parella o amb aquelles parelles que pogueren arribar després. Hem de posar el focus d’atenció no sols en les persones que pateixen aquest control exagerat, també en qui l’exerceix perquè tendirà a repetir-lo sobre altres persones.
No et deixes enxarxar en les xarxes.
Miguel A. Zapata Alemany
Psicòleg i E. Social
