Javier no dorm bé des de fa mesos.
No perquè la seua filla tinga problemes en l’institut, ni perquè haja canviat d’amics. Dorm malament perquè veu alguna cosa que no sap com tocar.
La seua filla està enamorada… O això sembla. Ho nota en la forma en la qual arriba a casa: més silenciósa, més tibant. En com mira el mòbil amb una mescla d’il·lusió i por.
En com justifica l’injustificable:”És que s’enfada perquè em vol”, “És que jo també faig coses malament”.
Javier reconeix este llenguatge.
Ho va viure. I aquí comença el conflicte més gran: Com ajudar sense envair? Com protegir sense trencar el vincle? Com dir “això no és sa” sense que sone a atac? Perquè Javier sap una cosa: Si critica a esta persona, la seua filla es tancarà. Si prohibix , perdrà la confiança. Si calla, se sentirà còmplice.
Així que fa una cosa distinta. Una vesprada qualsevol, sense discursos ni sermons, deixa una caixa damunt de la taula del saló.
No diu molt. Sols: “Per si algun dia vols mirar això.” Dins hi ha cartes antigues, fotos gastades, entrades de cinema, un mocador. Records d’una història d’amor que no feia mal.
No parla de relacions tòxiques. No parla de límits. Parla de com se sent l’amor quan és sa.
Els dies passen.La caixa seguix aquí.Fins que una nit, Javier sent la seua filla plorar a la seua habitació. No entra. No pregunta. Respecta el silenci.
Però l’endemà, la caixa està oberta.I alguna cosa ha canviat. No és immediat. No és màgic. Però ara la seua filla fa més preguntes. Dubta. Es permet pensar.
Perquè, a vegades, educar en relacions sanes no consistix en dir “ix d’ahi”, sinó mostrar que existix un altre lloc on no hi ha por ni control i on pots ser tu mateix.
Com a pares, mares i professionals, no sempre podem triar per elles.
Però sí que podem sembrar referents, deixar petjades, obrir portes. I confiar en una cosa molt poderosa: quan una adolescent coneix com és un amor sa… el tòxic comença a deixar de semblar normal.