Rutes - Devesa Albufera - València
Rutes.Itineraris
Botànic
Parada 1. Pla de Na Sanxa.
La primera referència relacionada amb el Plà de na Sancha, data de finals del segle XIV i parla d'una dona, Sanxa, que fou autoritzada per tal que les seues cabres i vaques pasturaren a este pla. Posteriorment, en la novel·la de Blasco Ibáñez, Cañas y barro, es narra la llegenda de “La Sancha y el pastor”. Segons este autor a este pla habitava un pastoret de cabres que tenia com a única amiga una xicoteta serp a qui cridava Sanxa. Este li donava, tots els dies, dins un bol, llet que munyia de les seues cabres i jugava amb ella. Les gents del lloc s'aterrien quan veien Sanxa acompanyar el pastor i quan esta s'enrotllava al seu cos. El pastor se'n va anar, com a soldat a la guerra, i durant diversos anys va estar absent. Al tornar, Sanxa que havia crescut desmesuradament, al reconéixer el seu amic, es va enroscar al seu cos, com feia abans, i el va abraçar, asfixiant-lo.
Parada 2. Màquia mediterrània.
La vegetació característica de la Devesa és el matoll dens mediterrani denominat màquia. El terme màquia (maccia de l'italià) és una paraula d'origen cors que s'utilitza per a referir-se a la vegetació mediterrània constituïda principalment per arbusts alts de més de 2,5 m, generalment de fulla perenne i dura (escleròfil·les). El mateix origen té la paraula maqui, aplicada a la persona que viu clandestinament amagada a una zona de densa vegetació. Els matolls densos de coscoll, margalló, aladerns, llentiscles, entre altres, es troben entre les formacions més interessants i peculiars de la Devesa. Normalment este matoll, va acompanyat per un pineda de pi blanc i, en menor grau, de pi roig.
Parada 3. El margalló, la murta i l'arç negre.
Entre l'embolic de vegetació que s'observa des d'esta parada destaca el margalló, la murta i l'arç negre. El margalló (Chamaerops humilis L.) és l'única palmera pròpia de l'Europa continental. És una palmera normalment de poca grandària, que pot arribar, en alguns casos, a 3 m d'altura. De tronc fibrós, el seu cor es menja en ensalada, encara que la seua extracció suposa la mort de la palmera. El margalló produïx dàtils xicotets i redons, no comestibles per l'home però si per alguns rosegadors. Des de temps remots, l'home ha utilitzat les seues fulles en forma de palmito per a fabricar alguns objectes necessaris per a les seues activitats domèstiques, com ara graneres, cabassos, barrets, bosses de mà... A partir de mitjan del segle XIX, quan es va industrialitzar l'artesania del margalló, va augmentar considerablement la demanda d'esta planta. Actualment, amb l'aparició dels productes sintètics (plàstics) esta planta ja no s'utilitza per a estos usos.
La murta (Myrtus communis L.) és un arbust aromàtic que pot arribar a aconseguir els 5 m d'altura. Les seues fulles són de color verd brillant. Les seues flors blanques naixen de les axil·les dels fulles (unió de les fulles amb la tija). Tota la planta és molt olorosa i aromàtica. Amb les seues fulles i fruits, anomenats murtons, es prepara un vi aromàtic astringent molt agradable al paladar. Esta planta conté un alcohol, el mirtol, que li conferix propietats balsàmiques, antisèptiques i sedants, per la qual cosa s'ha usat tradicionalment en el tractament d'afeccions pulmonars i bronquials. Tradicionalment les seues branques s'utilitzen en molts pobles per a preparar, en les festes i processons, les anomenades enramades (estora de branques que s'estén pels carrers per a perfumar i guarnir l'ambient).
L'arç negre o arçot (Rhamnus oleoides L.) és un arbust que pot aconseguir fins a 3 m d'altura. El seu fruit és redó, de color verd al principi que es torna negre al madurar. Les seues tiges i branques acaben en fortes espines. Algunes vegades podem vore, clavades en estes espines, sargantanes, llagostins o un altre insecte o xicotet rèptil. Açò és perquè el capsot (Lanius senator) utilitza este arbust per a subjectar les seues preses mentres se les menja o com a rebost (les atrapa en moments que hi ha abundància d'aliment i les guarda per a temps d'escassetat).
Parada 4. El pi blanc i la sempreviva.
L'itinerari travessa a este punt una zona en què existia un antic aparcament que va ser eliminat i en la que es van plantar alguns pins. El pi blanc (Pinus halepensis Miil), és el pi més abundant de la Devesa. Té una gran capacitat per a adaptar-se a zones amb condicions extremes. S'anomena pi blanc perquè a mesura que va envellint la seua corfa es va tornant de color blanquinós. És fàcil reconéixer-lo per tindre les seues acícules (fulles) xicotetes i per mantindre les pinyes, ja obertes i seques, a les branques. A la primavera, quan florix, les seues flors masculines produïxen gran quantitat de pol·len, cosa per la qual és molt freqüent, durant esta època de l'any, vore el sòl de la Devesa de color groc, com si li hagueren tirat sofre. La seua fusta és molt resinosa i dura, per la qual cosa el seu ús en fusteria és molt limitat. La seua corfa és, entre les corfes de tots els pins, una de les que més tanins conté, per això s'ha usat per a assaonar el cuiro. Igual que els altres pins, d'ell s'extrau la trementina per a fer l'aiguarràs. També s'extrauen essències aromàtiques per a fer sals de bany.
La sempreviva o camamilla borda (Helichrysum stoechas L.) és una xicoteta planta, perenne, de fins a 50 cm d'altura i amb fulles molt estretes. La seua olor és molt característica i les seues flors es presenten agrupades i són de color groc viu. Florix a la primavera. Les seues flors, tenyides de diferents colors, s'utilitzen per a confeccionar el tapís de la Mare de Déu dels Desemparats que es realitza tots els anys durant el mes de maig a la ciutat de València per a celebrar la festa de la seua patrona.
Parada 5. El bruc, l'albada i l'aladern.
Ací es poden vore, de menor a major grandària, tres arbusts també propis d'este peculiar ecosistema, el bruc, l'albada i l’aladern. El bruc o petorret (Erica multiflora L.) és un xicotet arbust que pot superar el metre d'altura. Té les fulles molt xicotets i estretes agrupades de tres en tres. Les flors rosades es troben agrupades a la part final de les branques. Florix a l'hivern i sol observar-se als clars del matoll de la Devesa. Este arbust es cultiva com a ornamental per la bellesa de les seues flors. La fusta de la seua arrel s'ha utilitzat i s’utilitza per a la fabricació de pipes.
L'albada o botja blanca (Anthyllis cytisoides L.) és un arbust amb les fulles i les tiges blanquinoses. Florix a la primavera. Les seues flors grogues formen espigues al final de les branques. És abundant per tot el matoll obert de la Devesa. La falsa olivella o aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia L.) és un arbust que pot superar els 4 m d'altura. El seu aspecte és molt paregut al de l'olivera encara que les seues fulles són més xicotetes. El seu fruit, xicotet i negre quan està madur, servix d'aliment a moltes aus de la Devesa. És molt comú en tot el matoll mediterrani de zones baixes. Florix de febrer a abril. L’aladern és l’espècie que caracteritza la màquia de la Devesa, tot pertanyent a l'associació Phillyreo-Rhamnetum angustifoliae.
Parada 6. El pinastre i la sarsa.
A esta parada s'observa un exemplar de pinastre amb l'espectacular sarsa que envolta altres arbusts. El pinastre (Pinus pinaster Aiton) és un arbre amb copa piramidal. Posseïx un tronc gros, amb corfa aspra i esquerdada. Les seues pinyes poden aconseguir fins a 20 cm de llarg. La gran longitud que poden aconseguir les seues acícules (fulles), quasi 25 cm, fa que no siguen utilitzades pels ocells per a fer els seus nius. És un arbre introduït a la Devesa a primeries del segle XX. No s'ha adaptat bé a la zona, fet que explica la seua progressiva desaparició.
La sarsa o arítjol (Smilax aspera L.) és una planta enfiladora amb tiges serpentejants i proveïdes d'espines. Les fulles, de forma cuirassada, són brillants i dures, a vegades amb màrgens espinosos i amb dos arracades a la base que li servixen per a enfilar pels arbres i arbusts. Dels seus fruits, que apareixen en xanglots com si fóra raïm, s'extreia una beguda refrescant, la sarsa, molt consumida a Espanya abans de l'arribada dels refrescs de cola. Actualment s'utilitza com a aromatitzant de refrescs, gelats i pastisseria en general.
Parada 7. El ginestó, l'esteperola i el coscoll.
D'entre la impenetrable vegetació s'observen tres arbusts clarament diferents: el ginestó, l'esteperola i el coscoll. El ginestó valencià (Osyris quadripartita Salzm) és un arbust semiparàsit, amb fulles verdós-groguenques. Florix a la primavera i les seues flors es transformen en fruits de color ataronjat. Freqüent als matolls de la Devesa, sol viure a les crestes de les dunes fixes.
L'esteperola o estepa d'arenal (Halimium halimifolium L.) és un arbust que viu a les zones més clares de les dunes de la Devesa. Les seues fulles i tiges solen tindre una coloració grisa per la quantitat de pelets que hi tenen. Les seues flors, grogues amb cinc pètals iguals, apareixen al maig i juny. En alguns exemplars es pot observar una taca morada en cada un dels pètals. Localment se’l coneix amb el nom de l'herba dels esperits ja que les seues branques i fulles, quan algú queia malalt o moria, es cremaven per a allunyar els mals esperits.
El coscoll o coscolla (Quercus coccifera L.) és un arbust de corfa grisenca i fulles punxants. El seu fruit és la bellota que tarda dos anys a madurar. Són amargues i no són comestibles encara que torrades s'usaven com a succedani del café. Pel seu poder calorífic s'utilitzaven en forns. Antigament esta planta va tindre molta importància per l'aprofitament de la grana, colorant roig que s'extreia d'un insecte, la cotxinilla, que s'alimenta de les seues fulles.
Parada 8. El llentiscle i l'estepa negra.
A este tram de l'itinerari s'observa el llentiscle i l'estepa negra. El llentiscle (Pistacia lentiscus L.) és un arbust perenne i dioic (les flors masculines i les femenines es troben en plantes separades). Les flors femenines són de color verd groguenc, i les masculines són de color roig fosc i molt xicotetes. Els seus fruits, de color roig al principi, es tornen negres a mesura que maduren. Per la gran quantitat d'olis que contenen (igual que el pistatxo, que és de la mateixa família) els estornells els utilitzen com el seu aliment principal. Durant el dia vénen a milers, a la Devesa des de València, per a menjar. S'ha usat i s'usa actualment com a complement verd en els rams de flors. A algunes zones s'extrau, per mitjà d'incisions practicades al tronc, una resina comercialitzada amb el nom de màstic que ja els grecs i romans l’utilitzaven com a goma de mastegar.
L'estepa negra, estepa amb fulles de sàlvia o estepa borrera (Cistus salvifolius L.) és un arbust que té una altura entre 20 i 100 cm. Les seues flors, que apareixen entre abril i juny, són blanques i generalment groguenques pel centre. Abunda als clars del matoll de la Devesa. És freqüent observar sobre els seus estams grocs diferents classes d'escarabats de colors metàl·lics.
Parada 9. El romer, l'aladern i la mare-selva.
Entre les plantes que es poden observar a esta parada destaquen entre altres, el romer, l'aladern i la mare-selva. El romer o romaní (Rosmarinus officinalis L.) és un xicotet arbust aromàtic amb fulles estrets i de color verd fosc. Florix a l'hivern i les seues flors són de color blau. És una de les plantes mediterrànies més conegudes per la seua tradició com a planta culinària i medicinal, la seu agradable aroma i les seues propietats digestives el convertixen en una planta molt utilitzada com a condiment ideal per a plats forts i grassos.
L'aladern (Rhamnus alaternus L.) és un arbust que pot aconseguir els 5 m d'altura. Les fulles presenten, a vegades, el marge dentat. Florix a la primavera i el seu fruit és, al principi, roig i més tard, negre. Quan viu a l'ombra les fulles adquirixen una major grandària i es pot confondre, quan estan en fruit, amb el grèvol. És l'espècie que caracteritza el matoll de la Devesa. Presenta propietats purgants i astringents tot utilitzant-se les seues fulles, els fruits i la corfa per a fins medicinals.
El xuclamel o lligabosc (Lonicera implexa L.), de dolça aroma, és una planta enfiladora que pot superar els 2 m d'altura. Les seues flors són blanc-rosades i presenten estams excel·lents. Florix d'abril a juliol. És molt comuna per la Devesa, en matolls oberts. El fruit és roig i creix formant grups, sent les seues llavors tòxiques. Es cultiva amb fins ornamentals. S'usa per a cosmètica i perfums.
Parada 10. El raïm marí i la xisca.
Ací, es poden observar dos plantes, una és el raïm marí, relativament abundant a les dunes fixes de la Devesa quan el matoll és poc dens i l'altra és la xisca que s'instal·la principalment a àrees marginals de mallades i séquies.
El raïm marí, o la caboteta de parot (Ephedra distachya L.) és un xicotet arbust dioic (les flors masculines i les femenines es troben en plantes separades). Les seues branques estan articulades a manera de graneres i els seus fruits, de color roig, apareixen al final de l'estiu. La seua disposició, en forma de xanglot, li dóna a la planta el nom comú de raïm de mar. Localment se’l coneix amb el nom de caboteta de parot perquè el seu fruit s'assembla al cap d'una libèl·lula. La xisca (Imperata cilindrica L.) és una gramínia forta i robusta. Florix de juny a setembre i crida l'atenció la seua espiga platejada.
Dels Sentits
Parada 1. La vista.
La major part de la informació que rep el nostre cervell ens arriba a través de la vista. La vista ens permet percebre sensacions lluminoses i captar la grandària, la forma i el color dels objectes, així com la posició i la distància a què es troben. El sentit de la vista ens revela la varietat de colors que oferix la naturalesa, des de les distintes gradacions del verd predominant fins a les diferents gammes de colors de les flors (grogues, blanques, blaves, rosades) i dels fruits (rojos, taronges, negrosos). Nombroses espècies d'animals veuen més enllà del nostre espectre cromàtic això que els permet localitzar entre el verd dominant, les flors i els fruits encara que no siguen de colors cridaners. Mirant el cel vorem passar gavines, agrons, xatracs, un ban de teuladins o cagarneres. Abaixant un poc la vista vorem els distints estrats de la vegetació: herbes, arbusts i arbres. Com més cap avall mirem més varietat de plantes trobem encara que la presència d'enfiladisses, com ara la mare-selva i la sarsa, les quals enfilen pels arbusts i els arbres, fan la sensació de formar un tot. L'embolcall vegetal d'esta zona presenta plantes amb diferents tonalitats on predominen els arbusts llenyosos com ara l’aladern que s'unixen i formen un matoll impenetrable en algunes zones, perfectament aclimatat a les exigents condicions del clima mediterrani.
En esta parada es pot observar una varietat cromàtica de fulls, tiges, flors i fruits:
- Fulles verdes fosques com les de la murta, verdes brillants com les de la sarsa i verdós-groguenques com les del ginestó, així com les tiges blanquinoses de l'albada i de l'esteperola.
- Flors blaves com les del romer, grogues com les de l'esteperola, aladern i sempreviva, blanques com les de l'estepa i les de la murta.
- Fruits rojos com els del llentiscle i els de la mare-selva i taronges com els del ginestó, que compensen la humilitat de certes flors, tot aconseguint incomparables colors, encara a l'hivern, que juntament amb el fresc color blau del cel i el càlid beix del sòl conformen este peculiar paisatge.
Parada 2. L'oïda.
Si camines en silenci i lentament podràs escoltar diferents sons d'animals, sobretot d’ocells. Al principi potser no distingisques els uns dels altres però amb un poc d'atenció i temps aconseguiràs identificar-los. Entre els pins i arbusts d'esta frondosa zona, pots reconéixer pel seu cant, entre altres aus comunes de la Devesa, les següents:
El gafarró (Serinus serinus) és una au que nidifica preferentment en zones amb arbratge, encara que per a alimentar-se pot aparéixer en ambients més oberts. La seua veu consistix en un cantussol estrident, cascavellejant i un poc frenètic “ptitxrriritxiritx…”, amb frases molt llargues, generalment emés des de l'alt d'un arbre o en vol sobre la pineda. Pot cantar quasi tot l'any, però en particular a partir de gener i durant les hores més càlides.
El totestiu (Parus major), és una au que nidifica a la Devesa i roman durant tot l'any també. La seua veu és molt cridanera i posseïx un distintiu timbre metàl·lic. Es compon de frases curtes continuades, amb un repertori molt variat: “tí-cha-cha, tí-cha-cha, tí-cha-cha, tí-cha-cha…”, “to-to-tí, to-to-tí, to-to-tí, to-to-tí…”, o bé “tiuti tiuti tiuti tiuti tiuti…”, emés generalment des d'un punt avantatjat d'un arbre.
La busquereta de capnegre (Sylvia melanocephala), és una au que es pot sentir durant pràcticament tot l'any. Si bé la seua veu no resulta molt cridanera, és una constant a la Devesa. Es tracta d'un sonor trontoll “txret-txret-txret-txret-txret” o bé “trke-trke-trke”, emés de forma ràpida entre llargues pauses, generalment des de dins d'un arbust, o des d'una branca avantatjada.
El trist (Cisticola juncidis) és una au nidificant poc comuna a la Devesa, la qual és més freqüent a zones de vegetació herbàcia oberta, com ara les mallades o les dunes costaneres, així com als canyissers de l'Albufera o als arrossars. La seua veu resulta molt cridanera, sent una de les primeres aus a ser reconegudes pel seu cant a la zona. Es compon d'una llarga repetició monòtona “tsip...tsip...tsip...tsip...tsip...tsip…” emesa mentres vola en cercles, de forma quasi incessant durant l'època de cria de febrer a juliol.
Parada 3. El gust.
Al llarg d'este itinerari hi ha plantes capaces de proporcionar diferents sabors com és el cas del llentiscle, que té una llarga tradició medicinal i comercial que es remunta a les civilitzacions clàssiques. Era molt apreciat per la seua blana resina masticable, coneguda comunament pel nom de màstic, i utilitzada encara en algunes regions per a refrescar l'alé i com a empastat per a les dents. Tant la seua resina com el seu oli són components d'alguns dolços i begudes, com és el cas del dolç grec denominat masticha o del licor anomenat mastiha. Antigament s'utilitzaven les arrels de la sarsa per a tractar malalties reumàtiques i de la pell. Actualment se li reconeixen propietats depuratives de la sang, estimulants, sudorífiques (símptomes gripals i catarrals) i diürètiques. L'arrel també s'ha utilitzat des de sempre per a elaborar sucs, determinades classes de cerveses i begudes ensucrades. També s'empra en la indústria alimentària per a aromatitzar gelats, pastissos i altres aliments.
Els brots tendres de l’esparreguera borda (Asparagus acutifolius L.) són comestibles igual que els de l'espàrrec cultivat, són molt més febles, però tenen paregut sabor. Alguns els preferixen als cultivats. Els espàrrecs acabats de coure tonifiquen el fetge i contribuïxen a l'eliminació de toxines a través de l'orina.
Parada 4. El tacte.
Conforme anem observant podem anar tocant: l'arena, els troncs dels arbres, les branques, els fulls, els fruits, les flors… Amb això percebem textures i formes diferents: la rugosa corfa del tronc del pi, o la llisa de l’aladern, els fruits redons i xicotets del llentiscle, els fulls cotonosos, amb pelets, de l'albada, les fulles de la sarsa cobertes de cera que les fan suaus al tacte, les seues tiges amb xicotetes espines que punxen igual que els contorns espinosos de les fulles del coscoll, l'arena fina que llisca suaument entre els dits de les mans, fresca pels matins primerencs o a poqueta nit i càlida, que crema, durant les hores del migdia...
Parada 5. L'olfacte.
A la Devesa es poden descobrir les possibilitats del sentit de l'olfacte amb l'existència de diverses plantes aromàtiques durant totes les estacions de l'any. El llentiscle desprén una olor aspre molt particular durant tot l'any, la sarsa perfuma l'ambient amb els seus ramells de flors blanques al final de l'estiu, el romer emana contínuament una olor molt suggestiva, la mare-selva, de dolça aroma i la sempreviva, amb la seu amarga olor silvestre, inunden a la primavera tota la Devesa, les xicotetes i nombroses flors blanques del morritort marítim despedixen, sobretot a l'hivern, una deliciosa fragància a mel… Totes estes olors contrasten amb la desagradable olor que desprén la ruda quan es xafa o es frega. Després de ploure, passejar per la Devesa és una experiència molt gratificant, per l'agradable olor que desprén la terra mullada. Amb la pluja s'aguditzen tots i cada una de les olors pròpies de les plantes i flors de la zona.
Històric. El Saler
Parada 1. El Saler.
El topònim el Saler fa, segurament, referència a un conjunt de barraques agrupades on actualment es troba el poble i en les quals s'emmagatzemava la sal que procedia de les antigues salines localitzades prop de la zona coneguda actualment com "Racó de l'Olla". El creixement poblacional originat al voltant d'estes barraques, pareix que va ser l'origen del poble del Saler. A l'inicial nucli de barraques se li van unir, a poc a poc, un altre tipus d'edificacions. A finals del segle XVIII s’hi va construir la Casa de la Demanà i la Casa de la Campaneta. Esta última que actualment no existix, es trobava situada enfront de l'anterior i va ser refugi de caça per a visitants regis. En la “Casa de la Demanà” o també anomenada Casa de la Campaneta se celebraven, fins a aproximadament mitjan del segle passat, les subhastes dels llocs de caça de l'Albufera. Encara que va patir una remodelació a principis del segle XX, de la seua primitiva construcció destaquen les originals reixes corbes que engabien xicotetes balconades i finestres rematades per “tupés” o “barrets” també corbs. Actualment l'ús de la Casa de la Demanà està cedit pels seus propietaris a l'Associació Juvenil “Amics de la Casa de la Demanà” i a la Falla d'El Saler.Parada 2. Piverot.
Dins del recinte del col·legi públic Lluís de Santàngel es pot observar un magnífic exemplar de pi pinyoner (Pinus pinea), una espècie de pi d'escassa representació a la Devesa. Se li assigna l'adjectiu ver (verdader) perquè pertany a l'única espècie, entre tots els pins, que produïx pinyons i l'ús de l'augmentatiu verot fa referència a la seua descomunal grandària. El seu tronc és robust i curt i les seues branques presenten una copa aparasolada que dibuixa al sòl, al migdia, una ombra d'aproximadament de 440 m2 de superfície. Té una alçària aproximada de 14 metres i mig i el seu perímetre en la base és de quasi 5 m. La seua edat estimada és de 175 anys.Parada 3. La Devesa i El Saler.
Els habitants del poble del Saler han aprofitat tradicionalment molts dels recursos naturals que els ha brindat el bosc de la Devesa. Destaquen, entre altres, l'ús de les branques del galzeran per a la pesca de la sépia, el de les branques de l'estepa blanca per a protegir dels mals esperits algú que queia malalt o moria, el de les branques de la murta i del llentiscle per a la confecció d'estores utilitzades per a guarnir els sòls dels carrers en les processons i festes, el de la cendra de les soses per a produir sabó, l'arrel del lliri groc per a buscar i conservar l'amor, i el de la fusta de diferents arbusts, sobretot de l'arç negre, com a combustible per als forns.Parada 4. La mallada i la barraca.
Des d'esta parada es pot observar la mallada del Saler. De les mallades s'obtenien alguns dels materials emprats per a la construcció del que era la vivenda tradicional de la zona, la barraca. Les mallades són depressions que al tindre un sòl argil·lollimós s'entollen quan plou. A la seua vora o a les zones menys salines, creix el borró (spartina versicolor), que és la planta que s'ha utilitzat tradicionalment per a fer el trespol de les barraques. Dels sòls de les mallades s'obtenia la tosca amb què es feien els sòls d'estes vivendes. Al Saler van ser famoses les barraques del Cubà, les de Montoliu, i la barraca del Cotero, o també anomenada de la Tia Rosario. Estes dos últimes, decorades amb mobiliari original antic, atreien una gran quantitat de visitants. Les de “Montoliu”, derruïdes a finals dels 60, es localitzaven a l’actual avinguda dels Pinars, aproximadament a l'altura del número 12. La de “la Tia Rosario”, construïda en el segle XVIII, va ser derruïda en 1998.Parada 5. El Muntanyar de la Mona.
Entorn d'esta parada, es troba una zona usada des de fa temps, com a àrea d'esbargiment anomenada el Muntanyar de la Mona. El seu nom possiblement estiga relacionat amb “La Mona de Pasqua”. Esta zona de matoll obert, prop del mar, amb ombra i pròxima al poble del Saler la farien idònia per a menjar-se la mona (tradició arrelada de famílies i grups d'amics es menjaven junts la mona el dilluns de Pasqua). La mona és una coca de massa bescuitada guarnida d’un ou dur que se sol esclafar en el front del company per a trencar la corfa, abans de pelar-lo i menjar-se’l. La paraula “mona” prové del vocable àrab munna i significa obsequi. Al segle XVIII, la mona era l'obsequi clàssic del padrí als seus fillols. El nombre d'ous que l’acompanyaven corresponia a l'edat del xiquet. Açò es feia fins que este complia 12 anys.Històric. Gola de Pujol
Parada 1. Les històries que ens conten els anells.
La naturalesa ens oferix senyals que en un moment donat, i degudament interpretats ens poden ser molt útils. Caminant un poc a la dreta ens trobem un tronc d'un pi de la Devesa mort en un incendi ocorregut en 2005. Els cercles concèntrics que apareixen en ell ens permeten datar esdeveniments ocorreguts en la Devesa i ens aporten dades sobre les condicions imperants durant el seu desenvolupament. Els anells de creixement de major grossària ens indiquen que les condicions de vida van ser millors, mentre que els més estrets, revelen circumstàncies més adverses a causa de sequeres, plagues, gelades, incendis, malalties...
Sabies que l'anàlisi dels anells que presenten els troncs dels arbres longeus a Espanya ha permés reconstruir el clima de la Península durant diversos segles? Sabies que els anells ens poden orientar?
El creixement desigual del tronc respecte al seu punt de naixement ens indica l’orientació de l’arbre, corresponent la part més grossa a l'orientació que rebia més llum del sol assenyalant per tant el sud.
Si et fixes, l'any 1953 es va construir l'actual Gola del Pujol junt amb la qual es desenrotlla este itinerari.
Parada 2. La gola del Pujol i les seues comportes.
L'aiguamoll del Parc Natural de l’Albufera es comunica actualment amb el mar a través de cinc goles. Tres d'elles (Gola d'El Pujol, El Perellonet, El Perelló) comuniquen el llac de l’Albufera amb el mar, les altres dos (Gola del Rei o Mareny i la de Sant Llorenç o del Cano de Cullera) evacuen les aigües de la marjal de Sueca i Cullera.
De les tres goles que comuniquen el llac amb el mar la del Pujol és l'única que ho fa directament, ja que les altres dos ho fan a través d'una xarxa de canals. Esta gola té 1km de llarg i uns 45 m d'ample.
Té 11 comportes la missió de les quals és impedir l'entrada d'aigua salada al llac en els moments de temporal i regular el nivell de les aigües del llac, gràcies a l’escala graduada colocada en un dels tallamars.
En 1990 es va installar un sistema de motobombes per a facilitar el desaigüe del llac en els casos de temporal en que l'estat del mar no ho permet fer per gravetat.
Parada 3. Les goles de l'Albufera.
Una gola és un canal natural o artificial que comunica el llac de l’Albufera amb el mar.
Fins a principis del s.XVIII només existia una gola natural amb més de 200 m d'amplària. Esta s'obria i tancava amb canyís i fang amb la finalitat de controlar el trànsit dels peixos entre el mar i l’Albufera, i el nivell de les aigües.
L'increment d'aigua dolça a causa del desenrotllament dels regadius i el tancament de la gola natural per un excés de sediments, van provocar, a principis del s.XVII la dulcificació del llac de l’Albufera, la qual cosa va suposar l'abandó de les salines, la reducció de la pesca, i l'expansió dels camps d'arròs.
Mentre la salinitat del llac va ser prou elevada van funcionar en l’Albufera unes salines en el Racó de l’Olla, probablement de fundació romana, que abastien de sal a la ciutat de València.
L'augment d'aportacions d'aigua dolça al llac obligà a construir noves goles amb l'objectiu d'assegurar el desaigüe dels arrossars. A finals del s.XVIII s'excava l'actual gola del Perelló, en 1873 es construïx la del Perellonet, i en 1953 la del Pujol.
Parada 4. La pesca de l'angula.
A través de les goles entren a l'Albufera moltes espècies de peixos que es reproduïxen en el mar i s'alimenten després en aigua dolça. Una d'elles és l'angula que després en créixer, es convertix en anguila. Actualment en la Gola del Pujol es pesca l'angula. En un principi l'angula no es comercialitzava, La seua comercialització la inicien l'any 1925 uns treballadors bascos de la siderúrgica dels Alts Forns de Sagunt, iniciant-se la seua reglamentació l’any 1936.
Les angules que venen del mar remunten la gola per les vores cap a l'Albufera, fugen de la llum pel que la seua pesca es realitza millor en nits fosques i d'aigües tranquilles. La pesca es realitza hui en dia amb el monot que es colloca sobretot en la vora sud de la gola, en el tram comprés entre les comportes i la mar.
Parada 5. El bruc, l'albada i l'aladern.
Els arrossars ocupen al voltant del 70% de la superfície total de l'espai protegit creant un bell paisatge. És la principal activitat econòmica del territori i constituïxen un ambient important per a l'alimentació de les aus aquàtiques.
Al llarg de l'any el paisatge de l'arrossar varia en funció del seu grau d'inundació, diferenciant:
- Nivell d'hivern: s'estén entre l'1 de novembre i el 15 de gener, i és conegut com la perellonà. És l'època en què el llac arriba al seu màxim nivell, inundant els camps d'arròs que l’envolten. Durant estos mesos el paisatge és d'una gran llacuna.
- Nivell previ a la sembra: s'estén des del 15 de gener fins a finals d'abril. És el període més llarg en el que els arrossars es mantenen secs, i és quan es duen a terme les labors preparatòries del sòl per al seu cultiu. Els camps configuren un paisatge marró.
- Nivell de cultiu: s'estén des de primers de maig fins mitjan d'agost on els camps s'inunden. Durant este període el paisatge va canviant de marró a verd per la crescuda de la collita.
- Nivell de recollecció: des de setembre fins a la perellonà les aigües dels camps descendixen permetent a primers d'octubre l'entrada de les segadores per a la recollecció de l'arròs. Quan l'arròs està en el seu màxima esplendor les espigues configuren un paisatge daurat.
Parada 6. Les Aus.
Encara que no ho parega, un poc d'atenció ens permetrà descobrir la presència d'una interessant avifauna al llarg de l'itinerari. La densa vegetació de la Devesa conté gran quantitat d'insectes, fruits i llavors que són aprofitats com a aliment per les aus, especialment xicotets pardals, molts dels quals podem detectar per les seues veus. Així, amb un poc d'experiència, descobrirem l'abundància de la busquereta capnegra, la merla, el totestiu o el gafarró durant tot l'any, i del pit-roig i la busquereta de casquet durant l'època d'hivernada.
A la vora de la gola pot haver-hi alguna garseta blanca, un agró blau, o un blavet a l'aguait de peixets. Moltes de les aus que crien en l’Albufera acudixen buscant menjar a la primavera i l'estiu, podent trobar el xatrac d’albufera, la mongeta, la gavina vulgar i la gavina capblanca al llarg del canal, així com el xatrac becllarg i la gavina corsa en la part més pròxima al mar.
A partir de la tardor i a l'hivern, els pescadors del Palmar installen arts de pesca en l'entrada de la Gola, possibilitant que aus com la corba marina grossa es posen sobre estaques de fusta, junt amb gavines i xatracs, per a assecar les seues plomes després de llargs bussejos en les aigües de l’Albufera.
Parada 7. Muntanar i Estany del Pujol.
El nom local de Pujol significa monticle o tossal i fa referència segurament a les altes dunes que es trobaven prop. Si mirem el marge nord de la gola prop del mar, destaca el Muntanyar del Pujol, una de les dunes més altes de la Devesa. Esta duna, de 9’5 m d'altura, es va salvar de l'arrasament quan es va executar el projecte d'urbanització de la Devesa de 1965. Hui en dia constituïx un exemple de l'ecosistema dunar de primera línia que existia en la Devesa, estant qualificada actualment com a Zona de Reserva pel seu interés geomorfològic i botànic.
Des d'esta mateixa parada, mirant cap al sud, podem veure l'Estany del Pujol. Este llac, d'origen artificial, es va excavar amb el projecte d'urbanització de la Devesa, de 1965, amb la finalitat de crear un port esportiu connectat al mar a través de la Gola del Pujol. La paralització de les obres ha permés que este espai haja evolucionat de manera natural, albergant actualment espècies de fauna i flora típiques de llacunes costaneres mediterrànies d'aigua salada de gran valor i interés. Nombroses espècies d'aus migratòries l’utilitzen per a descansar i alimentar-se.
Parada 8. L'Estany del Pujol.
L'Estany del Pujol és un llac artificial excavat en una mallada durant la urbanització de la Devesa de 1965. La finalitat era construir un port d'embarcacions esportives i de recreació, amb eixida al mar a través de la gola, per mitjà d'un canal que comunicaria esta amb el llac. Després de la paralització del projecte d’urbanització s'ha naturalitzat i hui en dia alberga espècies de fauna i flora de gran valor i interés.
Té una superfície aproximada de 10 ha, la seua aigua és salada, el seu fons és irregular i les seues vores presenten dos tipus de pendents, una suau i una altra més acusada. L'efecte del vent, junt amb el plàncton i les sals minerals de l'aigua, pot formar bromeres denses en les seues vores.
L’utilitzen espècies pròpies de saladars mediterranis. Entre les plantes destaquen la sosa, el fenoll marí, el jonc marí i les saladines o semprevives del gènere Limonium.
La seua avifauna és de gran interés. Ací les aus troben un lloc on alimentar-se, descansar i nidificar. És molt utilitzat per nombroses espècies d'aus durant els passos migratoris, destacant el territ picarut (Calidris ferruginea) que cria en la tundra de l'Àrtic.