Ambients - Devesa Albufera - València
Ambients
El Llac de l'Albufera
El llac de l'Albufera ens sorprén hui com ja ho va fer als antics pobladors romans o àrabs. Ocupa pràcticament la mateixa superfície que la ciutat de València sencera (2.100 hectàrees) i només aconseguix una profunditat màxima d’1,5 metres.
L’aigua de l'Albufera és dolça, ja que prové dels arrossars que la rodegen, que al seu torn són alimentats pels rius Xúquer i Túria. El llac aboca la seua aigua a la mar a través d’unes quantes goles, canals artificials controlats per comportes, que travessen la Devesa que separa l'Albufera del Mediterrani. És famosa entre els sers humans, però encara és més popular entre les aus. Milers d’elles la visiten anualment dins de les seues rutes migratòries. Les seues mates, formades per unes quantes illes de vegetació i pels límits salvatges entre el llac i els arrossars, són un refugi inigualable on descansar, alimentar-se, buscar parella o criar... No obstant això, este tresor de biodiversitat patix la pressió de viure rodejada per una gran metròpolis de més d’un milió i mig d’habitants. La seua aigua eutrofitzada no li permet aconseguir el seu gegantí potencial ecològic. Per això, els esforços per a protegir-la i per a millorar la qualitat i quantitat d’aigua que l’alimenta es veuen incrementats any rere any. Si vols saber més sobre l'Albufera ací t’esperen més sorpreses...
Orígens. Formació. 6.000 anys d'història és molt.
Molts hem sentit parlar de la seua formació; com els rius fa milers d’anys arrossegaven materials fins a la mar, com esta s’encarregava de transportar-los amb els corrents i com els anava depositant fins a formar una barra o fletxa d’arena des de la desembocadura del riu Túria fins a la muntanya de Cullera, per a aïllar un golf marí i formar l’Albufera original.
Si el seu origen és marí podríem pensar que l’aigua encara és salada i, no obstant això, ara és dolça. Com ha sigut este canvi? Com era l’Albufera original? Hi havia les illes de vegetació o mates tal com s’hi poden observar hui? S’hi cultivava arròs? Per poc que ens parem a pensar són moltes les preguntes que ens sorgixen.
L’Albufera era una llacuna més gran que el que ocupa hui en dia tot el Parc Natural!
A través d’una obertura o gola natural, esta llacuna estava constantment comunicada amb la mar, per la qual cosa l’aigua salada circulava sense problemes. Esta Albufera salobre es manté fins al segle XVIII. Durant este temps els aprofitaments que es feien del llac i del bosc que la separava de la mar (la Devesa) eren la pesca, la caça, la sal (de les salines situades a la zona del Racó de l’Olla) i la ramaderia que aprofitava les pastures que rodejaven la llacuna.
A poc a poc el cultiu de l’arròs es va imposant. És a finals del segle XVIII i sobretot al llarg del XIX, quan este cultiu experimenta una gran expansió, ja que a través de la Séquia Reial del Xúquer arriba molta aigua dolça per a esta activitat agrícola. Hi apareixen les mates, nom local que es dóna a les vores i a les illes de llac formades per vegetació pròpia d’aigua dolça.
A causa de l’increment de superfície dedicada al cultiu d’arròs, la superfície del llac es reduïx per mitjà de terraplenaments. Al 1927, en el moment en què el Rei Alfons XIII fa entrega de el llac al poble de València, l’Albufera té 3.114 hectàrees de les 30.000 que tenia en els seus orígens.
Com està ara l’Albufera? És un parc natural, no?
Encara que en dos paràgrafs s’han descrit 6.000 anys d’història, són els últims 50 anys els que han tingut una desastrosa incidència en el llac.
Els últims 50 anys.
Els anys 1960 i 1970 són els temps foscs de l'Albufera. Els nuclis urbans i els polígons industrials instal•lats al seu voltant creixen i aboquen les seues aigües residuals directament al llac. D’altra banda, hi ha un augment en l’ús de plaguicides i herbicides en l’agricultura de la zona. Tot açò conduïx al fet que, en pocs anys, l’Albufera passa de gaudir d’una aigua transparent, amb una gran diversitat de plantes i animals, a tindre una aigua tèrbola de color verd (a causa de la proliferació de fitoplàncton) en la qual han desaparegut les plantes aquàtiques i un gran nombre d’espècies animals.
En estes condicions es trobava l’Albufera quan es va declarar Parc Natural, al 1986, juntament amb les 14.000 ha d’arrossars que la rodegen i la barra d’arena (restinga) que la separa del mar Mediterrani.En l’actualitat, el sistema de depuració d’aigües urbanes i industrials (depuradores, col•lectors) està millorat-se per a evitar que aigua de mala qualitat arribe a l’Albufera.
Al problema de la qualitat de l’aigua s’afig el de la quantitat. No hem d’oblidar que l’Albufera està al final de la Conca Hidrogràfica del Xúquer. El Llac rep els sobrants de tots els usos que es fan dels dos rius que l’alimenten. I parlar de sobrants és massa optimista quan l’aigua mai no sobra i sempre falta a l’Albufera.
La substitució del reg tradicional per inundació o “a manta” pel reg localitzat o “a goteig” als camps regats amb aigua del riu Xúquer, ha suposat una gran reducció en les aportacions d’aigua de qualitat que arriben al Parc Natural (al reg localitzat no hi ha excedents de reg), sobretot si considerem que les aportacions del Xúquer a l’Albufera han representat, des de l’acabament del s. XVIII fins a la dècada de 1980, més del 85% de totes les entrades al sistema.
L’Albufera necessita amb urgència que li arribe novament aigua de qualitat (cabal ambiental) per a tornar a tindre la transparència i la diversitat que va tindre.
La Marjal
Parlar de la marjal és parlar dels camps d’arròs; 14.100 ha del Parc Natural de l’Albufera servixen per a este cultiu. Terrenys de cultiu, camins, canals i séquies atenyen un 70% de la superfície total de l’àrea protegida. El canviant paisatge de l'Albufera al llarg de l’any es deu en gran part a les variacions als arrossars: verds a l’estiu, blaus a l’hivern i marrons a les fases en què la terra queda al descobert.
L’arrossar ens aporta no sols un valor econòmic mesurat en la rendibilitat de l’arròs, sinó que al mateix temps ens oferix biodiversitat i paisatge. De fet es tracta d’un ús protegit al Parc Natural a causa de ser una activitat humana compatible amb la conservació de la naturalesa.
Els arrossars poden ser considerats com a ambients aquàtics temporals que mantenen aigua durant l’estiu, moment en què molts ecosistemes aquàtics naturals estan secs. Multitud d’animals utilitzen els canals i els camps d’arròs com a lloc d’aliment, cria o refugi. Passejar a l’estiu per la marjal és trobar-se amb fotges, polles d’aigua i garses de qualsevol tipus.
Contemplar un ampli paisatge agrícola tot just al costat de la ciutat és un luxe que hem d’aprendre a valorar. Un lloc on s’exercix una activitat econòmica important per a la població de la zona i on conviuen tradició i tecnologia.
¿Com es “fa” un camp d'arròs?, ¿què és un tancat ?
La major part dels arrossars són terrenys guanyats a l’Albufera al llarg de molts anys del segle XIX i XX. Després de comprar o arrendar un tros de l’estany, es feia una mota o dic de terra que sobreeixia del nivell de l’aigua delimitant la parcel·la o tancat. El sòl del camp s’elevava afegint més terra fangosa treta d’algun lloc poc profund de l’estany fins a anivellar-lo amb els camps veïns. Tot este dur treball es feia amb barques, aixades, cabassos d’espart i molta suor. Una vegada aïllat el tancat, ja era possible controlar el nivell de l’aigua dins d’ell per mitjà de la utilització de bombes mecàniques, que en un principi estaven accionades per motors de vapor. Com a prova d’eixe passat, podem observar les ximeneres de rajola que encara es conserven en alguns antics motors. Actualment la majoria dels motors són elèctrics i el control de l’aigua dins dels tancats està automatitzat.
A més dels tancats que es reguen amb aigua del l’Albufera, estan els arrossars de les terres altes (la marjal alta) que es reguen amb aigua procedent dels rius Túria i Xúquer. El reg s’hi efectua de manera col·lectiva depenent de les necessitats de l’arròs.
¿Què és la Perellonà? ¿Quins són els passos del cultiu de l'arròs a l'Albufera?
En un tancat el cicle de l’arròs comença després de la perellonà, període que va de novembre a gener. Durant este període tota la marjal queda inundada; les comportes de les goles es tanquen i el nivell de l’aigua a l’estany i als tancats s’iguala. Al gener s’obrin les comportes i comencen a bombar l’aigua amb ajuda dels motors per a buidar els camps i poder llaurar i anivellar el terreny. Els camps romanen secs fins al mes d’abril en què novament s’inunden per a començar el cultiu de l’arròs. La sembra es realitza a principis de maig, amb llavors de varietats de gra redó com ara Badia, Sénia i Bomba principalment. Fins a l’acabament de la dècada dels 60, en compte de la sembra directa es realitzava el trasplant dels plançons d’arròs des dels planters (zones on se sembrava i mantenia l’arròs des de març fins maig quan este ja tenia uns 20 cm d’alçària) fins als camps definitius.
En la primera meitat d’agost els camps es tornen a buidar per a procedir a la sega de l’arròs. La recol·lecció es realitza amb recol·lectora durant els mesos de setembre i octubre. Després d’eliminar la palla d’arròs dels camps (Vore la secció "Palla de l'arròs"), al novembre comença una nova perellonà, es tornen a inundar els camps i, així, coberts d’aigua i donant recer a multitud d’aus, passaran l’hivern.
Segons les necessitats del cultiu de l'arròs s'ha de regular als tancats l'aigua que prové del l'Albufera. La dita regulació la gestiona la Junta de Desaigüe de l'Albufera, organisme autònom en què participen "tots els propietaris de terres enclavades als antics límits de l'estany" (definits pels mollons que van col·locar al 1761) i que es regix per unes ordenances i un reglament Interior que data de 1926. El nivell de l'aigua de l'Albufera es controla a través del sistema de comportes disposades en tres canals artificials, denominats genèricament goles. Estes goles són les del Pujol, el Perellonet i el Perelló.
¿Com està el cultiu de l'arròs en l'actualitat al Parque Natural?
Després de la declaració de l’Albufera com a Parc Natural s’han hagut de fixar una sèrie de mesures encaminades a minimitzar l’impacte negatiu que l’activitat agrícola té al seu entorn (transformació i reducció d’hàbitats naturals, pràctiques agrícoles com la crema de restoll, edificació, obra i fonamentació de marges i canals, etc.). Estes mesures establixen la necessitat de compatibilitzar les activitats econòmiques tradicionals amb la conservació dels ecosistemes naturals i els seus valors ecològics i culturals.
D’altra banda, moltes d’estes mesures de protecció aplicades, són dictades des de la Unió Europea a través de l’aprovació de dos directives i de les mesures d’acompanyament mediambientals derivades de la Política Agrària Comuna (PAC). Tota la superfície arrossera del parc s’ha acollit a este tipus d’ajudes que constituïxen una part molt important en el manteniment de la renda de l’agricultor.
Si vols més informació en:
www.eco-rice.net. Projecte Life Ecorice
www.albuferadevalencia.com. Guia Normativa del Projecte Life + Seducció Ambiental
Ullals - Brolladors d'aigua dolça i explosió de biodiversitat.
Els ullals són brolladors d’aigües subterrànies que es localitzen a la marjal. Rodejats generalment per camps d’arròs, formen xicotetes llacunes que s’han anat reduint per l’activitat agrícola. La qualitat de l’aigua és molt alta, raó per la qual, en l’actualitat, els ullals són el refugi i reserva de la flora i la fauna d’aigua dolça que antany ocupava centenars d’hectàrees al Parc Natural.
Són en definitiva el record dels dies en què l’estany es va estendre sobre el que ara són camps d’arròs.
Dos exemples d’estos ullals, el de Baldoví i el dels Sants, els podem trobar a l’entorn de la Muntanyeta dels Sants a Sueca. Ambdós han sigut restaurats amb el Projecte Life Ullals.
Si vols més informació en:
www.cth.gva.es/lifeullals. Projecte Life Ullals.
www.cma.gva.es/comunes_asp/documentos/agenda/cas/tripticocastellano.pdf. Fullet informatiu Projecte Life Ullas.
La Devesa
L’Albufera la coneix tot el món, però la Devesa és la gran desconeguda. Si l’estany té 6.000 anys, la Devesa també; si l’Albufera existix és perquè hi ha la Devesa que la separa del mar Mediterrani; si l’Albufera és un estany únic, la Devesa és l’únic lloc que queda per a poder gaudir de les dunes.
Des de la desembocadura nova del riu Túria fins a Cullera (límits nord i sud del Parc Natural) hi ha 30 km de costa arenosa on el verd de la Devesa destaca entre les urbanitzacions, els blocs d’apartaments, els passejos marítims i els ports esportius.
Passejant per la Devesa reconeixerem a simple vista els ecosistemes d’esta, zones que es caracteritzen per tindre unes plantes i animals adaptats a les seues difícils condicions de sòl, temperatura, humitat, etc. Des de la platja amb les seues dunes, a una selva impenetrable de lianes, arbusts i arbres; passant per herbassars i també per canyars a la vora de l’aigua.
¿Sabies que…?
- El que popularment es coneix com “el pinar” és la Devesa.
- A la Devesa hi havia dunes de més de 10 metres d’alçària. Ara les trobem de fins a 6 metres.
- La urbanització de la Devesa la va paralitzar un moviment social davall el lema “El Saler per al poble”.
- Hi ha plantes i animals de tot el món, únicament les podem trobar ací, en esta zona.
- Les persones acudim a la platja per a gaudir-ne i les aus, com el corriol, per a criar-hi. La compartim.
- En una duna les plantes es col·loquen segons la seua resistència al vent marí; n’hi ha que estan exposades a la part que dóna a la platja, altres a la part de dalt de la duna i unes altres darrere, protegides d’este vent.
- Tot el sòl de la Devesa és arena, amb una major o menor quantitat de restes de plantes (matèria orgànica).
Les platges Les Dunes Les Dunes fixes Les mallades
La platja - Les Platges: naturalment..
En l’actualitat podem trobar platges per a tots els usuaris: amb accés per a vehicles o amb accés per a vianants; amb servicis de posta sanitària, dutxes o lloguer d’ombrel·les i hamaques, o les més naturals i inaccessibles sense estos servicis.
Cada platja és única i únics són els seus usuaris..., perquè cadascú en tenim una de preferida.
No obstant això, si en la nostra visita a la platja només pensem a gaudir-ne i ens oblidem de la resta, podem deixar una empremta que serà costosa de llevar. Quan anem a les platges de l'Albufera hem de recordar que estem en un Parc Natural i hem de cuidar-les com es mereix este espai tan fràgil.
Has pensat que trobar la nostra platja neta cada dia implica que o no l’hem embrutada o que l’han haguda de netejar de bon matí? Que l’aigua de les dutxes és aigua potable i que quan arribem a casa ens tornem a dutxar? Què l’arena quan se seca, cau i es lleva molt bé?
Porta’t a la platja una bossa per a depositar-hi el fem que pugues generar durant la teua estada i després tira-la en un contenidor. Si fumes, necessitaràs també un cendrer. Utilitza les sendes i evita sobretot caminar sobre les dunes o arrancar plantetes (fins i tot les que semblen més insignificants tenen un gran valor).
Podràs observar que com més al sud de la Devesa estigues, les platges es mantenen de forma més natural. És ací on s’ha d’extremar l’atenció. A la zona de platja de màxima protecció l’Àrea de Reserva Integral anomenada la Punta, d’accés restringit, ni tan sols es realitza la neteja de l’arena perquè puguen alimentar-se aus com ara el corriol, dependents dels insectes que viuen de les restes de la vora.
Les dunes - Muntanyes d'arena a la vora de la mar.
Es pot fer una duna de dos maneres:
-Deixant treballar la naturalesa. Durant anys, el vent transportarà i acumularà arena al voltant d’un obstacle de la platja (per exemple una planta). La muntanya anirà creixent i hi apareixeran més plantes, que acumularan més arena… Així es van formar les dunes de la Devesa, fa uns 6.000 anys.
-Deixant treballar les màquines. Estes acumulen l’arena disponible i li donen forma al muntó perquè el seu aspecte siga el d’una duna. Després, brigades de treballadores sembraran i plantaran la vegetació que creixerà fins a aconseguir una duna natural. Així s’han regenerat en els últims vint anys les dunes que van ser destruïdes a la Devesa per a urbanitzar. (Vore la secció de Gent i Pobles de l'Albufera ).
A la Devesa, les dunes que tant va tardar a formar la naturalesa, les van arrasar les persones en pocs anys (Projecte d’Urbanització de la Devesa, any 1970) i ara les tornen a reconstruir (Projectes de Regeneració LIFE Duna i LIFE Ginebre).
Les dunes, zona de transició entre la platja i el pinar, són ecosistemes molt fràgils on plantes i animals estan adaptats per a sobreviure en condicions de sequedat i vent. A banda de tindre gran valor per la seua biodiversitat, són de vital importància per a la conservació del bosc de la Devesa, perquè frenen el vent que podria cremar els pins de primera línia.
Una proposta! Quan vages a la platja, acosta’t a la duna més pròxima, posa’t còmode i observa com són les fulls, les flors, les tiges i les arrels de les plantes que hi ha; observa els moviments dels escarabats per la duna. Et sorprendrà!
Això sí, pensa que estes dunes no són per a tombar-te protegit del vent, ni per a jugar a baixar-les corrent o rodant…
Les dunes fixes - Un pinar salvatge.
Darrere de la platja i la zona de dunes, hi ha les dunes fixes. Són les dunes més antigues de la Devesa i encara que se les coneix com “el pinar” no solament hi ha pins. Intentar passar o travessar l’embolic d’arbusts i lianes que creixen davall dels pins pot convertir-se, moltes vegades, en una difícil tasca: arbusts voluminosos, que ens sobrepassen en altura (amb els fulls verds durant tot l’any i que, majoritàriament, tenen fruits redons com boletes, rojos, negres i taronges), s’enreden amb lianes amb fulles en forma de cor (sarsa) que també s’enfila pels pins fent una barrera impenetrable i punxant.
Tot i aixì, és fàcil trobar racons on fruir de l’ombra i l’ambient més fresc a l’estiu o estar arrecerat a l’hivern.
Al passejar pels camins podem podem trobar-hi animals com ara conills, perdius, ratolins de camp, serps…, i si tenim sort amb alguna geneta. Sí! Hi ha una bona colònia d’esta espècie de gat gegant que viu a la Devesa, des que els àrabs les van portar com a mascotes. Si no es deixen vore, podem buscar les seues empremtes i rastres, des dels excrements, restes de menjar, nius abandonats, marques a l’arena, ossos… Per descomptat, tot des del màxim respecte i atenció cap als animals i la zona on viuen.
Les mallades - Inundades o seques?
És hivern, camines per la Devesa i, entre els arbusts i arbres, hi apareix una zona humida àmplia que et sembla una llacuna. És estiu i passeges per la mateixa zona, però la llacuna ja no està, al seu lloc hi ha arena de color blanquinós com si tinguera sal. Què és açò?, on està l’aigua?, què ha passat?
Acabes de trobar una mallada. Encara que el seu sòl és arenós també té llim que el fa impermeable. A l’hivern, al ploure, la mallada s’inunda però a l’arribar l’estiu, el sol va evaporant a poc a poc l’aigua fins que la mallada se seca completament.
Amb este canvi d’inundada a seca, és d’imaginar que les plantes i els animals que viuen en una mallada hagen de ser especialistes i estar molt ben adaptats a estes oposades condicions de vida. Estos "clars" enmig del bosc, anomenats tècnicament llacunes temporals mediterrànies, són lloc de trobada matutina de moltes espècies que busquen un bon desdejuni. Ssssssh! No els molestes.