Poble meu
Polsim de temps de records
ara soterra el meu goig.
Per la mort arribe a tu,
poble meu. Pel senderó
dels vençuts sense glòria
jo voldria salvar-te
del silenci i de l’afront.
Però tu et vens, et dones
als de la llengua imperial
i les cuirasses de llauna.
I festeges cascun dia
al cantó d’una història
que ja no serà teua
ni perfecta, poble meu.
Codolada dedicada «A Ricard
Sanmartí en els seus primers huitanta anys»
Quan els tramvies
sens llums ne vies
ciutat creuaven:
liures anaven;
e lo Mercat
al mig parat
prop Sent Johan
l’esgleya gran;
e quan les fembres
sens mostrar membres,
cama tapada
falda plegada
fins als turmells,
llargs els cabells,
de missa al tall
sens veure un ball;
quan els xicons
pels carrerons
només parlaven
e conreaven
la valenciana
e cortesana
llengua tan nostra
que avui s’agosta;
quan la baixada
–sempre lloada–
de Sent Francés,
carrer de pes
e senyoriu
semblava un riu
plena de gent
que fort plaent
la passejava
e trepitjava,
sots calendari
pus antiquari,
vuitanta-vuit
any svanit
al món aplega
–e creix la gleva–
tendre nounat.
Fou batejat
Ricard lo nom
e de cognom
com sent Martí.
Bon lo padrí,
padrina bella
de faltriquera
tragué gallets
grapats complets,
e d’aguiletes
ses mans repletes.
L’infant que mama
ab certa gana
e babejant
ja va rimant
secretament
de pensament.
Llépol sens mida
xucla a sa dida
mugró e mamella
fins la gonella.
De cagonet
ja pus grandet
passa a l’studi
que’s lo preludi
de son sprit
força enardit;
enginy e llira
vessa sa vida,
d’aplechs e falles,
bones rondalles,e Jocs Florals,
tots los casals
oiran atents
versos plaents
que scriu a manta.
La gent s’spanta
dels fortunals
e terrenals
versos afables
e pus amables.
Xiques festeja
sens por ne enveja
Un jorn es casa,
omple sa casa.
Bella nissaga
que l’afalaga.
E quan un dia
emprén la via
d’illa germana
que’l rep ufana,
los ordenats
e coronats
d’Alguer canonges
(també les monges?)
lo besen fort
vora lo port.
Cap enemich
no’l fa destrich
ne hòmens irats.
Ara vejats
com tots ajuda
e res no muda
sa gran fayçó
e disposició.
Com natural,
e no carnal,
pare ben cert
Pensat I Fet
de vell antuvi
(ans lo Diluvi?)
surt com erràtich
occell volàtich.
Al seu hostal
que’s l’alt cimal
de patriotisme
e fort proïsme,
null temps l’enutja,
e baixa e puja
longa scaleta
si campaneta
piques tantost,
car res li’n fot.
Déu mitjançant
Sperit Sant,
volra donar
sens concirar
pus longa vida
sens altra mida.
Ací aplegats
van mos dictats
on jo us suplich
mon car amich
stats indulgent
si falliment
o qualque desgrat
haurets trobat,
car valencianes
muses lluçanes
no y fan hostatge
ne hostalatge
a mon cervell
gran desgavel!
E fort contrit
humil, penit,
ho signa axina
na Carmelina.
Onzé lo jorn
deembre, torn
felicitar
pus honorar.
Any del Senyor,
segle pitjor
guerra e fam tanta,
nou-cents seixanta
e vuit. Primer…
un mill sencer
col·locarem
E dix: «Amén»