Per tanta cosa morta!
Tinc por d’escriure, però…
no puc deixar d’escriure
per tanta cosa morta:
pel mite de la dona;
pel treball de la dona;
pel dolor de la dona;
per tanta cosa morta…
Hem pastat la farina,
presenciant en silenci
com queien alguns homes.
O tallàvem la rosa
que més tard posaríem
com emblema del tàlem.
I fèrtils , com la terra,
hem repetit la saba
sense un crit de protesta,
però no és prou, encara,
per tanta cosa morta.
Per la nova consigna
que soterra en la boira
aquells petits reductes,
¡per tanta cosa morta,
no puc deixar d’escriure!