Menjàvem pa de fam pastat amb farina d’ordi ben negra. I féiem guàrdia sens saber-ho vora el pòrtic de la mort, talment com vells àngels del romànic. Eren anys aspres aquells anys de la infantesa, quan tot el cansament dels grans i la seua por sembraven de clandestinitat jocs i paraules. Ara, però, el temps ha occit el temps i altres pluges infinitament tristes silencien primitius renous. I quan els fills em presenten llurs problemes, que jo trobe petits i molt lleus –quasi com una flor d’hivern-, tornen a mi antics records: el pa, la mort, els jocs, la fam. Tornen per un moment des de la cendra tots els xiquets del trenta-sis.
