Residència de Senyoretes
En este edifici s’instal·là durant la guerra la Residència de Senyoretes i la Casa de la Cultura, símbols d’educació i emancipació femenina. A La dona forta (1967), Beneyto imagina un Fèmina Club on es reuneixen dones de biografies diverses, travessades per frustracions, decepcions matrimonials i desig de llibertat.
«… ací ens quedem nosaltres lluitant, barallant per a fer del Club el que totes volíem que fora. El Club! (…) Aquest nucli informe d'on sempre va faltar el prototip millor de l'espècie, la dona feliç. (…) Ací venien, i continuen venint, les que callaven les seues decepcions matrimonials, trencadisses en el més profund del seu ser. Les que suportaven amors intranscendents per no caure en el buit i es quedaven més buides encara després de la crua experiència».
«El cas és que va deixar el Club per a casar-se —ella era pensionista— i… ja no es va saber més d'ella! Les dones agres eren uns éssers tristos. Les coneixes tan bé com jo, i per això renuncie a descriure-te-les. En canvi, les dolces eren dones suaus, conciliadores, i a penes susceptibles. En diversos matisos, unes beneïdes del cel que, al no haver tingut fills, estenien una maternitat latent i commovedora sobre totes les coses…».