Al final del carrer de Ciscar, prop de l’antic llit del Túria, Maria Beneyto va viure des de 1962 fins a la seua mort. Este pis fou el seu refugi discret i el centre de la seua activitat creativa, l'“illa” des d’on escrivia enmig del soroll de la ciutat. El poema “La calle en que vivo”, de La calle de los pájaros inquietos (2001), condensa la seua mirada final: la ciutat queda, ella se’n va.
LA CALLE EN QUE VIVO
La calle mía
me tiene a mí,
que en ella intento
sobrevivir.
(Pájaro urbano,
canto tenaz,
pongo en tus alas
mi libertad).
Calle que vela
mi anochecer
ella se queda
y yo me iré.
