La façana conservada del Cinema Museu (al carrer del Marqués de Caro, 7) evoca un dels grans espais d’evasió popular de la postguerra. A El río viene crecido (1966), Beneyto retrata el cinema com a refugi setmanal de les classes humils: cues, bancs de fusta, xiquets cridaners i la màgia de la pantalla, que per unes hores permetia fugir de la duresa quotidiana.
EL RIU VE CRESCUT
Au! Prou d’eixe color! Al cine…
—Bé, bé, ja vaig. Anem a eixe del carrer de l’Hort dels Soguers, no?
—Sí, sí. Al Museo, com sempre. És el que tenim més a prop.
(...)
Això de l’interior, en entrada general, era la fi del món. No hi havia butaques, sinó uns llargs bancs fets de llistons, amb el respatler del mateix material dur. Xiquets, jóvens, xiques mudades, mares de família amb la seua prole, tots cridaven, lluitaven a matar per la possessió dels llistons, un parell de pams aproximadament per cada parell de cames. N’hi havia baralles:
—Que el lloc el tenia ja el xiquet i vosté li ha pegat un espentó. Ho he vist molt bé. I alce’s vosté o se les haurà amb mi.
Crits:
—Mare, que estic ací…!
—Pepita, Nievetes… Veniu ací!
Tot açò se succeïa entre aquella densa humanitat allí amuntonada. I riures. Coquetejos de les xiques amb els bandarres que els anaven darrere com la mosca a la mel, quan pretenien aüixar-los. Brofegades. Pipí dels xiquets més innocents. Corfes de cacau davant dels bancs. Calor. Estretors…