Al carrer del Governador Vell, on es van conéixer els seus pares, es concentra una part de la memòria familiar de Beneyto, en plena Xerea. El poema “Barri antic”, del llibre Altra veu (1952), retrata la ciutat vella com un espai on les pedres guarden l’ànima de València.
BARRI ANTIC
Caminal de campanes esteses
en els vespres més pàl·lids
i aqueixos matins purs en què la nimfa Eco
juga a jugar a espill en els cantons...
Alguna au només, i la meua ombra blanca
perdent-se en un insomni que no sap saber-se,
perquè ací sols és on jo m'encontre
amb la vella meitat del meu ésser
que és dispers i no té ni principi.
El meu pas potser no és pas encara
ací, on l'asfalt gris no s'acosta,
ni el rellotge present té res a fer
en pedres fetes al trepig de l'ànima.
Que en les pedres aquestes s'organitza
una meravellosa mesura de les hores
dins d'un temps amagat per racons d'ombra.
Al glatit del gran cor de la ciutat
arriba el barri en l'últim, darrer límit,
però roman dempeus, i viu alerta
pera salvar-se, famolenc de músiques
i benvolguts fantasmes vius, que encara
puguen donar-li -i donar-nos- vida...
(Allí, junt al palau del fanal rovellat
d'on la mort s'endugué tota esperança,
allí viu el silenci.)