En els jardins que hi ha entre el Palau de la Generalitat i la plaça de la Mare de Déu s’amaga un passat imperceptible: durant la Guerra Civil s’hi va construir un refugi antiaeri per protegir la població dels bombardejos. Des de casa seua, al davant, Maria sentia les sirenes i havia de decidir si baixava o no al refugi. El poema “Ciutat bombardejada”, de Després de soterrada la tendresa (1993), converteix l’experiència viscuda en un clam col·lectiu.
CIUTAT BOMBARDEJADA
Es trencava la pau blanca dels núvols.
L'alta mort ens plovia vers la vida,
i la infantesa es feia un crit de pedra,
una negror petita.
Sols era cert que el cel, dalt del miracle
d'altre jorn ben rebut, d'altra esperança ,
anava fent-se un foc pel món on érem
la novella niuada.
Sols era cert que no arribava l'àngel
que ens pogués dir les lletres de la joia.
(Pensàvem àngels morts, sota la flama
la socarrada ploma.)
La ciutat a l'entorn. I el cel a terra
a trons inconeguts tot ell desfent-se.
(On les coques amb mel? On la tendresa?
On el Déu del pessebre?)
Cridàvem sota els llamps amb veu d'espurna.
Trencat el sostre, Déu potser guaitava:
Sols va respondre a enderrocs de pedra
per l'absència més blava.
Era el clam infinit. La nostra terra,
ferida al cor, ens deia sens paraules
petits noms de la sang que s'enfugia.
La terra, dessagnant-se...
Ai la infantesa closa a la tenebra,
com va deixar amb foc les seues fites!
Des d'un ressò vermell sota la cendra,
els pànics ofegats encara criden.