Dies - Gabinet de Normalització Lingüística - València

«Amb honestat matant ma vida morta.»

Roís de Corella

Carrer de Samaniego,

aquell taller d’orfebre on fores aprenent per ser alguna cosa,

perquè calia ser, llavors, alguna cosa,

i fores aprenent en un taller d’orfebre.

Conserves el record com en un cossiol,

és un record humil, com un gerani pàl·lid.

Hi havia unes finestres ventrudes i solemnes

que donaven a un pati;

potser fou una casa –qui sap?- senyorial.

Aquells vespres llarguíssims de l’estiu,

unes veus que vibraven, anònimes,

eixint de qui sap quina finestra,

l’alegria de l’aigua rebotant en qui sap quines cuines

i arruixant l’aire espés d’aquell agost horrible.

Et suava la mà agafada al cisell.

Tu tindries, llavors, tretze o catorze anys.

T’agradava la vida, el carrer dels Serrans,

les gents que van i tornen, compren una cistella,

un cavall de cartó, el fil d’empalomar.

Et menjaves el teu entrepà pel carrer,

mentre veies les gents que anaven i tornaven,

allò que més t’agrada, que t’agradava més,

t’agradava la vida com el pa amb oli i sal.

L’església cremada de la Maedéu Grossa,

una parella es perd pel carrer de Roters,

el mercat que hi havia darrere de les torres,

aquella dignitat italiana, em pense,

la vida entre les pedres cultes i nobilíssimes,

les fulles de lletuga espargides per terra,

les taronges, les llimes, una vivacitat,

una olor de cordells, l’olor de saladura.