Vesprada d’amor i única - Gabinet de Normalització Lingüística - València

Llavors va dir-li Jesús...

Marc, 7.29

Mira, Joan, l’amplíssima vesprada.

És mentida l’home

I la serp

I l’arbre.

Sols el teu cos i el meu existeixen.

Després ja no. Però em sent

tranquil i els teus llavis

em saben, corren pas a pas

aquesta pell tan feble que suporte.

La teua abraçada és l’única memòria.

¿Saps?,

hi ha gent que em vol déu

i escriuen

fantàstiques històries que mai no he procurat.

Els poderosos necessiten

l’arma més perfecta.

I seré l’arma més perfecte.

L’engany

és allò que més dura.

I algú, així,

qualsevol dia,

parla aquesta vesprada

on tant t’estime i bese

el teu cos fet de cos i no-res.