Rebuda i homenatge als membres supervivents de les brigades internacionals arribats a València el 8 de novembre de 1996 - Gabinet de Normalització Lingüística - València

A Vicent Lladró

La memòria és un sol clavat a l’esquena

que mai no es fa nit, una bala que plou

cada dia el cadáver d’un somni grandiós i perfecte

sobre la pell callada.

Sonaven himnes i avions. Les serps pujaven

per totes les xemeneies de totes les fàbriques d’Europa

i ocultaven el cel. No hi havia ja cel. No hi havia

un mal bri d’horitzó que dur-se a l’esperança.

Una sola por,

un sol dolor,

un sol cos humiliat

són totes les pors,

tots els dolors,

tots els cossos humiliats de la terra.

¿En quina bandera cap

tanta sang vessada,

tantes albes mortes?

¿En quin idioma parlen

les tombes que cavàreu

i ens dueu en les mans com un present dolcíssim?

Vinguéreu de molt lluny. Torneu ara

de no sé quins camins, quines passions,

quines traïcions,

quantes renúncies, quins tedis.

Sonen himnes i avions. Les serps pugen

per totes les antenes de tots els terrats de la ciutat callada.

La memória és un cos, aquest tan jove,

que us saluda amb un somni grandiós i perfecte

vivint-li la mirada.