La palmera - Gabinet de Normalització Lingüística - València

Hi ha una palmera prop de ma casa,

antiga i esvelta, grossa i tan alta

com ho és la pena que se m’instal·la

en la carena de l’enyorança

quan la veig i ella, sola i callada,

gran fetillera, d’un vol em llança

per l’ampla senda que ara em trasllada,

suaument, de pressa,

a l’edat clara de la infantesa feliç, llunyana,

quan la palmera era més alta

i a l’ombra d’ella reia i jugava

pensant que eterna seria, i blanca,

la joia aquella que sols trobe ara

quan la veig i ella em mira i calla.