Ruta sud -10. Naus de Juan Castellano - València

RUTA SUD -10. Naus de Juan Castellano

El solar on es troben hui situades les naus de Juan Castellano formava part d'una gran parcel·la que s'estenia des del carrer Joan Verdeguer i el Camí Fondo del Grau fins a les antigues vies fèrries que arribaven a l'estació del Grau. Es tracta d'una zona històricament afectada per canvis de planejament que encara hui en dia no acaben de concretar-se. De fet, ja en 1922, el propietari de la parcel·la, Vicente González Martorell, presenta un projecte per a envoltar amb una tanca la parcel·la d'acord amb les noves alineacions.

 

A partir de 1926, la societat Peris y Ferrando instal·la en estos terrenys els seus magatzems de fustes a partir del projecte de Lorenzo Criado, qui planteja tres cobertes amb estructura de fusta i cobertura d'uralita, a més d'una vivenda per al guarda. L'any següent, l'empresa ampliarà les seues instal·lacions amb sis naus magatzem i una de maquinària, esta vegada dissenyades per l'arquitecte Víctor Gosálvez.
 

La següent informació sobre la parcel·la torna a aparéixer en 1946, quan els seus propietaris en eixe moment, entre els quals es troben Andrés Gimeno Castillo, l'empresa Fertilizantes y Productos Químicos S.A. i Juan Castellano Rodríguez, amo també de la fàbrica de farines situada en el mateix carrer, presenten un projecte per a un edifici industrial. Este edifici no s'arribarà a construir, ja que formava part d'un litigi de desnonament entre els propietaris i la Cooperativa de Industriales Toneleros, inquilins dels terrenys fins a eixe moment. En 1949, la cooperativa abandona els terrenys i un any després tots els propietaris presenten un projecte de parcel·lació per a segregar la parcel·la. Durant eixe mateix any Juan Castellano promou el projecte per a construir uns magatzems de farines.
 

El projecte el firmarà Lluís Albert Ballesteros, conegut arquitecte per la seua contribució a l'arquitectura racionalista de la ciutat de València, amb exemples com l'edifici i fàbrica Buch. El conjunt de les naus de Juan Castellano el componen tres naus de 20 m de llum i dos carrers intermedis disposats perpendicularment al carrer Joan Verdeguer. Tots els espais estan destinats a magatzem, excepte una zona intermèdia de la nau central on se situen espais de servici. L'estructura portant és de pilars de fàbrica de rajola sobre els quals recolzen una sèrie d'encavallades metàl·liques de perfils laminats. La façana principal presenta un front unitari que unifica el conjunt com un únic edifici. El seu és un estil marcadament historicista, que contrasta amb altres obres de l'arquitecte.
 

Es desconeix el moment en què les naus van deixar la seua activitat. A finals de s. XX van ser adquirides per l'Ajuntament de València i incloses en el Programa d'Actuació Integrada (PAI) de la unitat d'execució Camí Fondo del Grau.

La rehabilitació de les naus es va iniciar en 2009 per l'estudi d'arquitectura Gómez Ferrer. En el projecte s'aborda l'adaptació de l'edifici al planejament amb l'eliminació de pràcticament la mitat de les crugies posteriors, la reconstrucció de les façanes posteriors com una rèplica de les davanteres i l'adaptació de l'edifici a un nou ús com a centre d'innovació social i urbana.



 

​

JUAN CASTELLANO WAREHOUSES

 The plot where the warehouses of Juan Castellano are today used to form part of a large plot which extended from Calle Juan Verdeguer and Camino Hondo del Grao to the old rail lines which ran to the Grao Station. This area has historically been affected by changes in urban planning which even today have not been finalized. In fact, as early as 1922 the owner of the plot, Vicente González Martorell, submitted a building application to enclose the plot, following new street alignments.
 

From 1926 the company Peris y Ferrando built their timber storehouses on this land, following a design by Lorenzo Criado, who proposed three roofs with a wooden structure and asbestos covering, as well as a residence for the security guard. The following year, the company extended its premises with six warehouses for storage and one for machinery, this time designed by the architect Víctor Gosálvez.
 

The next information we have about the plot appears in 1946 when its owners at the time—which included Andrés Gimeno Castillo, the company Fertilizantes y Productos Químicos S.A., and Juan Castellano Rodríguez, who also owned the flour factory located in the same street—submitted a project proposal for an industrial building. This building was never built, as it formed part of an eviction dispute between the owners and the Cooperativa de Industriales Toneleros which had been leasing the plot up until that time. In 1949, the Cooperativa abandoned the site and, a year later, the owners presented a proposal to divide up the plot. In this same year Juan Castellano put forward a project proposal to build some flour storehouses.
 

The project proposal was signed by Luís Albert Ballesteros, an architect known for his contribution to rationalist-style architecture in the city of Valencia such as the Bruch building and factory. The Juan Castellano warehouse group was made up of three 20m-long warehouses and two narrower intermediate passageways running perpendicular to Calle Juan Verdeguer. All the spaces were designed to be for storage, except for an area in the middle of the central warehouse where the service spaces were located. The load-bearing structure was made up of brickwork pillars which supported a series of metal trusses with laminated profiles. The main facade presented a single frontage which brought the group of units together as a single building. The style of the design is notably historicist which contrasts with other works by the architect. 
 

It is not known when the warehouses were abandoned. At the end of the 20th century they were acquired by Valencia City Council and included in the Integrated Action Program (PAI) of the Implementation Unit of the Camino Hondo del Grao.

The restoration of the warehouses began in 2009 following designs by the architect Gómez Ferrer. His designs proposed adapting the building to planning rules with the elimination of almost half of the rear units, and the reconstruction of the rear facades as replicas of the front facades. The building was also adapted to its new use as a social and urban innovation center.