Ruta nord - 08. Drassanes - València

RUTA NORD - 08. Drassanes

Les drassanes del Grau constituïxen l'exemple valencià més destacat d'esta tipologia pròpia de l'arquitectura gòtica civil. Es tracta d'un edifici fonamental en una ciutat portuària com València, no només com a equipament per a la construcció, la reparació i l'emmagatzematge de vaixells i aparells, sinó com a lloc actiu amb múltiples dependències que permetien la reunió dels màxims dirigents locals, la qual cosa el convertia en una mostra del poder de la ciutat.
La construcció de les actuals drassanes del Grau està datada entre 1338 i 1377, encara que es coneix l'existència prèvia d'una barraca al Grau en què es reparaven naus i es guardaven els aparells. A més, la ciutat també comptava amb un edifici intramurs on s'exercia esta funció, pròxim al pont de la Mar, propietat del gremi de pescadors.
 

L'edifici de drassanes que ha arribat als nostres dies està format per cinc naus longitudinals construïdes a partir de nou arcs de diafragma de rajola que recolzen sobre pilars rectangulars. Les naus estan comunicades entre si per huit arcs apuntats més. Sobre els arcs de les naus recolzen bigues de fusta i el tauler del mateix material, que conformen cobertes a dos vessants protegides amb teules planes. Es tracta d'un sistema constructiu molt comú en les esglésies de la Reconquesta.
No obstant això, les drassanes no es reduïen a l'edifici que coneixem, sinó que hi havia altres instal·lacions que van anar ampliant el recinte. En el s. XV, el conjunt de l'arsenal està envoltat per un mur perimetral on trobem, a més del cos principal, dos porxes construïts posteriorment, cuina, botigues, armeria, arxiu, magatzems, ferreries, administració, sales de reunions, un jardí i basses. És el moment de més activitat de les drassanes, que coincidix, a més, amb l'hegemonia de València entre les ciutats mediterrànies.
 

Endinsada en el s. XVI, València va viure un retrocés que va afectar també l'activitat de les drassanes. Es va reconvertir en un magatzem de gra i d'artilleria, a més de lloc d'acolliment de personatges il·lustres. Els segles posteriors, encara que van ser propicis per al desenrotllament del port de València i el barri del Grau, van suposar el declivi de les drassanes per la falta d'inversions en el recinte, de manera que perdrà terreny fins a quedar només l'edifici que coneixem hui, i la seua funció es reduirà a la de magatzem. El baluard passarà a desplegar les funcions de recepció d'autoritats.
En 1802, el govern municipal entrega les drassanes a la hisenda local per tal de saldar un important deute adquirit. En 1840 es dividix el conjunt i se'n venen les diferents parts a particulars, que les destinaran a usos tan dispars com cine, vivenda o tallers.
Ja en el s. XX, en 1949, l'edifici és declarat Bé d'Interés Cultural i Monument Històric. En 1982 acaba el procés d'expropiació als antics propietaris, encara que en 1979 ja s'havien començat a redactar els projectes de consolidació per part dels arquitectes Carlos Sánchez i Manuel Portaceli. Este últim dirigirà també, a partir de 1990, el procés de restauració i transformació de les drassanes en sala d'exposicions.

 
 

SHIPYARDS
 

The Grao shipyards are the most striking Valencian example of the typical features of civil gothic architecture. It is a crucial building in a port city such as Valencia, not only as a place for the construction, repair and storage of boats and equipment, but also as a dynamic place with multiple rooms where the most senior local leaders were able to meet. Eventually it became a symbol of the city’s power. 
The current Grao shipyards were built between 1338 and 1377, although a hut is known to have existed previously in the Grao where boats were repaired and their equipment stored. Moreover, Valencia also had a building within the city walls which fulfilled these functions, located next to the Puente Al Mar, which belonged to the guild of fishermen.
 

The shipyards building which has survived until today is made up of five longitudinal bays built over nine brick diaphragm arches which rest on rectangular pillars. The bays are connected to each other by eight pointed arches. The arches in the bays support wooden beams and panels which form bay roofs finished with flat tiles. This is a construction system frequently used in churches built during the Reconquista period.
However, at this time the shipyards did not shrink to leave only the building we know today, but rather other facilities were added to the site. In the 15th century, the shipyard complex was enclosed by a boundary wall. Inside said wall, in addition to the main building, were: two porches constructed at a later date, a kitchen, storerooms, an armory, an archive, storehouses, forges, administrative facilities, meeting rooms, a garden and ponds. This was the shipyards’ busiest period, which also coincided with the dominance of Valencia over the other cities on the Mediterranean coast.
 

In the 16th century Valencia experienced a period of decline which also affected the activity of the shipyards. The premises were converted back into a storehouse for grain and artillery, as well as accommodation for distinguished figures. The following centuries, although favorable to the development of the port of Valencia and the Grao neighborhood, saw further decline in the shipyards due to a lack of investment in the complex. This resulted in a loss of land and even the building we know today, whose function was reduced to that of a storehouse. The bastion would take on the function of receiving visiting officials.
In 1802 the local government handed over the shipyards to the local tax authorities to pay off a significant debt. In 1840 the complex was divided up and sold to private individuals who repurposed the premises for uses as diverse as a cinema, private residences and workshops.
In 1949, the building was declared a “Bien de Interés Cultural” and a Historic Monument. In 1982 the process of expropriating the building from its former owners was completed, although the consolidation plans had already begun to be drawn up in 1979 by the architects Carlos Sánchez and Manuel Portaceli. Portaceli would also direct, from 1990, the process of restoring and transforming the shipyards into an Exhibition Hall.