L’abans riu i ara jardí del Túria, columna vertebral de la ciutat, que la recorre d’extrem a extrem i travessa tot el sòl urbà, i dels seus desenvolupaments, no sempre es va planificar com una infraestructura verda. En el PGOU de 1946 es va formular una proposta d’urbanització parcial amb algunes zones verdes, vies de trànsit ràpid i edificació.

Per la seua banda, l’adaptació del Pla general a la solució sud, aprovada en 1966 després de la Riuada, proposava l’ús del llit com a viari de connexió entre l’autopista de Castella i la del Mediterrani, que sobrevolava fins a la dàrsena històrica del port. Esta decisió es confrontà amb les mobilitzacions veïnals que reclamaren la utilització del riu com a zona verda, amb el lema reivindicatiu “El llit del Túria és nostre i el volem verd”, conflicte que arribà fins a 1978, quan l’Ajuntament acordà modificar el PGOU i requalificar tot el llit exclusivament com a jardí.

Així, la ciutat es va trobar amb la possibilitat de construir un parc lineal de vora 10 km de llargària i 20 metres d’amplària mitjana, referent de tants altres parcs posteriors com el High Line de Nova York.

Per a poder executar el parc, el 1981 l’Ajuntament encarregà a l’arquitecte Ricardo Bofill la redacció d’un avanç de pla especial, en el qual va incloure la connexió amb el passeig Marítim introduint-hi el parc en la dàrsena antiga.

L’any 1982 l’Ajuntament de València va exposar als salons de la Llotja l’exposició dels dibuixos i dissenys que integraven l’avanç del Pla especial de reforma interior (PERI) del Túria. L’exposició iniciava així un procés generalitzat de participació pública que va comptar amb un qüestionari per a la ciutadania [consulteu-ne el document històric ací] així com nombrosos actes públics, taules redones i entrevistes.

Després de diversos debats entre la concepció més clàssica o boscosa del jardí, els servicis municipals formalitzaren el Pla especial de reforma interior (PERI) del Túria, que s’aprovà en febrer de 1984. I s’acordà dividir-lo en 18 trams.

L’execució del PERI del jardí del Túria començà pel tram 10-11, desenvolupat pel mateix Bofill, i el 2, dissenyat per l’estudi d’arquitectes Vetges-tu. Darrerament AUMSA (Societat Anònima Municipal Actuacions Urbanes de València constituïda per l’Ajuntament de València) va executar el parc de Capçalera (171.375 m²), dels arquitectes Arancha Muñoz, Eduardo de Miguel i Vicente Corell, el qual es troba aigües amunt, a tocar de Campanar i Mislata, i que disposa d’un llac de vora 28.252 m². Ara, però, en este temps, falten per desenvolupar la totalitat dels trams XVII i XVIII, i el tram XVI parcialment.

Han passat 40 anys des del projecte unitari per al llit vell del Túria. Amb el parc de Desembocadura hi ha l’oportunitat d’una nova mirada integral al final del jardí del Túria. Per això, s’ha considerat que l’àmbit del concurs havia d’incloure també els trams pendents de desenvolupar el Pla especial del Túria amb el propòsit d’obtindre una idea conjunta del final del riu en relació amb els sectors de desenvolupament urbanístic anomenats França, Ciutat de les Arts i les Ciències, Moreres-II, Cocoters i Grau. En conjunt, la superfície total de l’actuació abasta 253.441 m², desglossada en quatre trams en l’annex i que s’ha d’executar per fases, començant per la mateixa desembocadura al barri de Natzaret per a millorar la transició entre la ciutat i el port.