L’inventari clement de Gandia

 

En Misser Mascó, 17. Al costat de Mestalla.

Enfront hi ha l’Albereda i, més avant, el riu.

Des d’on escric es veuen les palmeres més altes.

Des d’on escric es veuen, primerament, llençols.

Quan es mou un poc d’aire es veuen les palmeres,

verdes, entre un parell de llençols commoguts.

Quan la riuada, es veia, des d’ací, l’agonia

d’un parell de cavalls nugats en un estable.

Els dies clars es veu, a l’esquerra, la mar.

La mar entre terrasses, feta a trossos de vidre.

A l’horabaixa dóna certa serenitat.

Els que vénen a casa ixen, sempre, un moment

a contemplar el mar, i diuen: mira, el mar!

És un descobriment que fan cada vegada.

Aleshores el mar esdevé cosa meua.

Jo no els puc mostrar cap cosa d’importància

entre les quatre pobres parets de casa meua:

no tinc quadres de firmes conegudes, il·lustres:

a penes, uns retalls, unes fotografíes

retallades d’algunes revistes il·lustrades;

però aleshores dic: ara veuran vostés.

I els trac a la terrassa i els dic: com va, això?

El mar esdevé meu. És com una obra meua.

És com un quadre, l’únic quadre que jo he pintat.

I tots diuen: el mar! Callen, bocabadats.

Em donen uns discrets colpets, com qui no pot

fer, de tanta emoció, l’elogi necessari.

Hi ha algú que em prem el braç volent felicitar-me.

És que no poden més. Es queden esgotats.

I tornen, en silenci, a la casa, a les pobres

parets, a la pobresa que hi ha dins de la casa.

Sí, Misser Mascó, 17. Des del meu menjador

es veu el mar, també. Les nits de juliol,

mentre sopem, mirem quasi totes les nits

com esclaten les altes carcasses de les festes

que fan en un grapat de pobles que hi ha enfront.

I escoltem les campanes, i escoltem els coets.

La meua dona pensa en Gandia, aleshores;

jo pense en Burjassot. Després, quan s’ha acabat

el castell, escoltem els grills i les granotes,

mirem l’horta adormida, la nit de tota l’horta,

la llum groga que hi ha davant les alqueries…

Sabem que, més enllà, està despert el mar.

Des del llit, de vegades, escoltem la sirena

d’algun vaixell del port. Des del llit, de vegades,

escoltem el xiulit i l’estrèpit d’uns trens.

Des del llit escoltem el crit dels teuladins

i l’alegre i humil campana de l’església,

els vells carros de l’horta camí de la ciutat…

Després es veu el mar. Sí, Misser Mascó, 17.

A l’esquerra, Mestalla. I davant, l’Albereda.

Al costat de l’església hi ha, esveltíssims, uns arbres.

Quan ve la primavera hi ha una alegria insòlita

de teuladins i fulles. Es veuen les finestres

obertes, aleshores; les cortinetes verdes,

blaves, grogues o blanques. Hi ha la xica abocada

a la finestra mentre menja el seu berenar,

i mira, absurdament, sense cap interés,

i es troba ben a gust, potser sense adonar-se’n,

allí, mentre berena, amb l’aire de la mar.

Darrere la finestra oberta, hi ha la dona

que planxa, hi ha la dona que cus, hi ha el xic que crida

un xic d’un altre pis. Un, mentrestant, fa versos.

Un mentrestant, no pot amb la gran alegria

que li ompli tot el cos; amb l’aire que recorre

tota la seua vida, amb la joia de viure,

amb l’alegria d’aigua que té la seua sang

i aquell desig de sempre, de sobte, esdevé

d’obscur com era abans, alegre,net, més clar;

i un peca alegrement, peca insensatament.

Una manera bàrbara d’alegrar-se d’haver

nascut: una manera elemental i pura.

Hi ha les penes, també. Sempre n’hi ha, de penes.

I temences, i dols, coses que no es comprenen,

que entren iradament, brutalment, no sé com,

sense tocar el timbre, i apaguen les minetes,

i deixen casa a fosques per a tota la vida.

De nit es veu la llum des de totes les cuines.

I darrere els cristalls, es veu sempre la dona

que està rentant els plats i les culleres mentre

dormen els fills i l’home, sense cantar, tan sola,

mentre l’aigua rebota en els plats de la pica.

S’escolta l’escomesa que té l’aigua dels vàters.

Després, més tard, es veu el desllunat a fosques.

Tot el món és al llit. Jo torne de la feina.

Cada nit és com si fóra l’encarregat

de recórrer els llits dels infants de la casa:

cada nit pense en ells, en tornar de la feina;

pense en els meus veïns; vull dir, pense en els meus.

Ara estaran aquells, posem per cas, besant-se;

aquells altres, segur, dormiran com a bèsties…

Sí, Misser Mascó, 17. No és el títol d’un llibre:

és el meu domicili. És el món. És ma casa.

Ma casa és una casa entre altres vint-i.nou.

Sí, Misser Mascó, 17. És molt més que una adreça;

és, també, més que un llibre: és tota la meua obra.

Tota la meua vida entre quatre parets.

Les quatre parets llises i clares de ma casa.