Menjàvem pa de fam pastat
amb farina d’ordi ben negra.
I féiem guàrdia sens saber-ho
vora el pòrtic de la mort, talment
com vells àngels del romànic.
Eren anys aspres
aquells anys de la infantesa,
quan tot el cansament dels grans
i la seua por
sembraven de clandestinitat
jocs i paraules. Ara, però,
el temps ha occit el temps i altres
pluges infinitament tristes
silencien primitius renous.
I quan els fills em presenten llurs
problemes, que jo trobe petits
i molt lleus –quasi
com una flor d’hivern-, tornen
a mi antics records: el pa,
la mort, els jocs, la fam. Tornen
per un moment des de la cendra
tots els xiquets del trenta-sis.